He deixat passar uns dies per parlar, en fred, d’una de les moltes polèmiques de la setmana. Podrien ser les segones dosis de vacuna “a la carta”, els indults-trampa, l’acomiadament de Pilar Rahola o les tribulacions de l’Hermitage barceloní, però em quedaré amb les segadores, que potser n’hauríem de dir segadrius, posats a ser originals. L’esquerra (o certa esquerra) i el progressisme (o cert progressisme) té un problema: incapacitats com estan per transformar el món i les seves estructures, es veuen obligats contínuament a fer canvis merament simbòlics, cosmètics o aparents per donar un sentit a la seva existència. Ens ho demostren contínuament: discutibles innovacions estètiques, reinterpretacions de festes tradicionals, substitucions de plaques i monuments, potineries lingüístiques… La darrera mostra és la vergonyosa interpretació d’Els Segadors a la presa de possessió del president Aragonès (un acte ja de per si agafat amb pinces): una única intèrpret donant via lliure a la seva creativitat literària i musical, copets al contrabaix inclosos. Hi ha uns mínims que s’han de respectar pel que fa a les formalitats en cerimònies i actes públics d’una certa prestància, i la presa de possessió d’un president de la Generalitat ho és. No es tracta de ser antiquat o carrincló: es tracta de ser mínimament fidel al passat i a la tradició, ni que sigui com una mena d’homenatge i una mostra de respecte a totes les generacions que ens han precedit. L’Europa seriosa això ho té molt clar. I nosaltres volem formar-ne part.
[Imatge: quadre d’Antoni Estruch; naciodigital.cat]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!