Les aigües turbulentes

He deixat passar uns dies per parlar, en fred, d’una de les moltes polèmiques de la setmana. Podrien ser les segones dosis de vacuna “a la carta”, els indults-trampa, l’acomiadament de Pilar Rahola o les tribulacions de l’Hermitage barceloní, però em quedaré amb les segadores, que potser n’hauríem de dir segadrius, posats a ser originals. L’esquerra (o certa esquerra) i el progressisme (o cert progressisme) té un problema: incapacitats com estan per transformar el món i les seves estructures, es veuen obligats contínuament a fer canvis merament simbòlics, cosmètics o aparents per donar un sentit a la seva existència. Ens ho demostren contínuament: discutibles innovacions estètiques, reinterpretacions de festes tradicionals, substitucions de plaques i monuments, potineries lingüístiques… La darrera mostra és la vergonyosa interpretació d’Els Segadors a la presa de possessió del president Aragonès (un acte ja de per si agafat amb pinces): una única intèrpret donant via lliure a la seva creativitat literària i musical, copets al contrabaix inclosos. Hi ha uns mínims que s’han de respectar pel que fa a les formalitats en cerimònies i actes públics d’una certa prestància, i la presa de possessió d’un president de la Generalitat ho és. No es tracta de ser antiquat o carrincló: es tracta de ser mínimament fidel al passat i a la tradició, ni que sigui com una mena d’homenatge i una mostra de respecte a totes les generacions que ens han precedit. L’Europa seriosa això ho té molt clar. I nosaltres volem formar-ne part.

[Imatge: quadre d’Antoni Estruch; naciodigital.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!