Les aigües turbulentes

L’altre dia, caminant pel passeig de Chil de la capital grancanària m’esperava una sorpresa: una tanca publicitària amb la presentació d’un candidat a les properes eleccions municipals. Aquestes, cal recordar-ho, estan previstes per al maig de 2023, és a dir que encara falten deu mesos, però l’interessat en accedir a l’alcaldia (Francis Candil, de Coalición Canaria) frissa per donar-se a conèixer més a la ciutadania, i ho fa amb aquella màxima que diu “qui pica primer, pica dos cops”. Picarà prou el senyor Candil per instal·lar-se al cobejat silló municipal? Jo ho veurem, els votants (i els tripijocs posteriors entre partits, quin remei) decidiran.

Des que va començar la meva relació amb Las Palmas ja he conegut quatre alcaldes. Coneguem-los ni que sigui de passada. El 2003 va resultar elegida la primera (i de moment última) dona: Josefa Luzardo (es fa dir Pepa, esquerra), del Partit Popular, després de passar-se 12 anys de regidora, a l’ombra de l’anterior alcalde, José Manuel Soria (el de l”‘impost al sol” i els papers de Panamà). Els quatre anys de mandat de Luzardo es van caracteritzar pels seus enfrontaments amb els sindicats funcionarials i per la seva gestió en el denominat “cas Canódromo”, pel qual seria imputada per prevaricació (i finalment absolta). Seguiria com a regidora fins el 2011 i encara tornaria el 2019, fins avui (és a dir, si no vaig errat ja porta 23 anys a la corporació). El 2018 saltà als mitjans per unes polèmiques declaracions referides a les manifestants del 8-M: “no sé, suposo que tindran temps lliure per anar-se’n a la perruqueria, però jo crec que això no servirà per a res i a mi em sembla que el que ha de fer el Govern és treballar”, va deixar anar. El seu ciri trencat va ser mereixedor del premi Tolete del 2018, que cada any es concedia (ja no) a qui la deia més grossa. [tolete és un canarisme que podríem traduir per “curt de gambals”].

Luzardo fou susbstituïda per Jerónimo Saavedra, l’incombustible polític socialista que ja havia fet anteriorment tots els papers de l’auca (president del Govern de Canàries tres vegades, diputat, senador, ministre de dues carteres…). Ja mig retirat de la vida pública, el PSOE el va rescatar el 2007 per a la lluita municipal, amb èxit. La seva gestió municipal, però, fou molt plana, de manera que el 2011 perdè els comicis i fou “recol·locat” com a Diputado del Común (el Síndic de Greuges d’aquí). De Saavedra ja en vam parlar la setmana passada en aquest bloc, per tant avui no té dret a foto. No més brillant fou el mandat del seu successor, Juan José Cardona González (a dalt), del Partit Popular (2011-2015), únic dels quatre de què avui parlem nascut fora de Las Palmas (és d’Arucas). Cardona, molt vinculat al teixit empresarial canari, ocupa actualment la presidència de l’Autoritat Portuària de la ciutat.

Des del 2015 ocupa l’alcaldia el socialista Augusto Hidalgo Macario (esquerra), al front d’un tripartit entre PSOE, Nueva Canarias i Podemos. Hidalgo, fill d’un històric antifranquista amb carrer dedicat a la capital, té també ell una llarga trajectòria d’activisme estudiantil i polític en formacions esquerranes. Poc abans de les eleccions del 2007 ingressà al PSOE i acompanyà Saavedra en la seva victòria. Seria regidor d’Ocupació i Recursos Humans i després diputat al Cabildo, fins esdevenir alcalde. Segurament el projecte estrella dels seus dos mandats és la denominada Metroguagua, un aparatós i aparentment innovador projecte de mobilitat ciutadana i agençament urbanístic, però que no deixa de ser una simple línia d’autobús amb carrils reservats. Les obres, que fa anys que estan posant potes enlaire els carrers de la ciutat, no tenen encara data d’acabament. Qui tallarà la cinta inaugural de la infraestructura? L’any que ve es decidirà.

[Imatges: noticiasdegrancanaria.es, eldiario.es]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!