Les aigües turbulentes

La Plaça de Catalunya de Barcelona acollirà aquest Nadal una pista de gel per patinar. La iniciativa ha sorgit del sector comercial per intentar atreure la gent cap el centre de la ciutat i animar-lo, com no, a comprar en una època en què tothom s’ho pensarà dues vegades abans de fer servir massa la targeta de crèdit, qui en tingui (de targeta o de crèdit).  

Estic d’acord en què s’han d’insuflar ànims a l’activitat comercial, sempre decaiguda i ara més. No comparteixo les crítiques dels que diuen que és una abusiva ocupació d’un espai públic (ho diuen per les carpes de la Caixa o pel parc temàtic dels indignats d’aquest estiu?) ni dels que asseguren que no és sostenible ecològicament (tan sostenible com els llums dels carrers, el paper d’embolicar regals, els llacets…). El que no em convenç gens és aquesta mena de provincianisme que a molts ha agafat de saludar la instal·lació perquè és una rèplica de la que s’instal·la cada hivern a Rockefeller Center de Nova York, tan coneguda per les pel·lícules i les sèries de televisió de la invasió cultural ianqui que fa dècades que patim.

Si realment la iniciativa obeeix a aquesta intenció, es demostrarà novament la poca originalitat que tenim a l’hora d’organitzar la nostra vida col·lectiva. A Nova York els hiverns són gèlids, per morir-se; a Barcelona, no. No és el mateix escenari, hi és una mica postís. És una situació que recorda els Carnavals, una altra mostra de seguir el corrent d’altres latituds: en ple mes de febrer, fred i humid, ens entossudim en disfressar-nos amb (poca) roba com si estiguéssim a Rio de Janeiro.

Ja no sabem ni on vivim.