Les aigües turbulentes

Sento anar a contracorrent, però no vaig trobar bé la moguda contra la intervenció de Vox a la sessió d’investidura al Parlament, l’altre dia. Resumim els fets: quan el seu representant va començar a fer ús de la paraula, un molt nombrós grup de diputats de diverses formacions polítiques van absentar-se del pati cobert (anava a dir de l’hemicicle, però no és el cas) com a mostra de rebuig i de protesta per les idees que representa (no pel que anava a dir, perquè encara no havia començat a parlar), mentre altres van restar a les seves (incòmodes) cadires brandant el famós cartell de l’espardenya i la creu gamada.

I per què no ho trobo bé? Doncs perquè va ser un gest simbòlic, un més, completament innocu, sense més transcendència. Desgraciadament, la necessària política d’actuacions contra el creixement del feixisme, de la intolerància, del racisme o de les fòbies diverses s’acaba circumscrivint a aquests gestos simbòlics, sense anar mai més enllà, és a dir, a preguntar-se el perquè de l’atractiu d’aquestes actituds, d’aquestes ideologies i de les formacions que les sostenen. Tot acaba en una airada protesta (quin escàndol…!, com és possible…?) o en unes paraules de desaprovació, com les de l’altre dia a càrrec de la presidenta Borràs, que encara que les repeteixi en el futur, poc forat faran: als directament interpel·lats els entra per una orella i els surt per l’altra, i a l’opinió general ni li arriba, atès el nul interès que per desgràcia tenen les sessions del Parlament i tot el que s’hi diu.

Abandonar el ple per no sentir un diputat. Ho trobo bastant incoherent, i més per part d’unes formacions que davant la repressió de l’estat contra el nostre poder legislatiu proclama, amb tot la raó, que al Parlament si ve a parlar i s’hi ha de poder parlar de tot. Doncs, si es pot parlar de tot, és lògic que també s’hi ha de poder escoltar tot, agradi o no. Si ens agrada, doncs molt bé. Si no ens agrada, què millor que tenir-ho present per replicar-ho amb poderoses raons? En aquell etern debat de la resposta a la pregunta: cal ser tolerant amb els intolerants?, ja he dit més d’una vegada que prefereixo ser tolerant. La llibertat d’expressar idees i la necessitat de refutar-les quan cal obliga a respectar unes regles de joc i unes formes, per molt que el contrincant dugui en el seu programa o en les seves ocultes intencions el desig de carregar-se-les.

Al feixisme, en totes les seves manifestacions, no se’l combat amb cartellets, desbandades o buides declaracions sinó anant més a l’arrel del seu atractiu entre un segment no poc important de la nostra societat, i actuant en conseqüència.

[Imatge: Vilaweb, foto Albert Salamé]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!