Les aigües turbulentes

A l’hora de parlar de l’anomenada transició espanyola (de Carrero a Felipe, per entendre’ns), és lloc comú que l’actual opinió pública la posi a caure d’un burro, com es diu habitualment. El que fins fa poc, amb una exageració ratllant el ridícul, es considerava un procés exemplar, pacífic, exportable als cinc continents com a model de com es fan les coses per passar d’un règim dictatorial a un altre de democràtic, ha passat a ser titllat de forma simplista com un mercadeig, un tapar-se les vergonyes i un dipositar a la paperera de la història (aquí també) el que no volia ser recordat i molt menys jutjat. Eh que no ens farem mal? Una mena d’acudit del dentista, però a l’engròs.

Qui segueixi aquest bloc amb interès sabrà que jo mai no m’he amagat de justificar aquell procés, també ara, no perquè el consideri exemplar, que a la vista està que passats els anys no ha estat així, sinó perquè penso que va ser l’única sortida realista i possible a la papereta amb què es van trobar l’estat espanyol i el conjunt de les forces polítiques i socials de tot signe en el moment de produir-se el tan esperat hecho biológico del 20-N: què passarà? què hem de fer? com? El resultat, durant els primers anys i amb tots els peròs i adversatives diverses que se li vulguin posar, va ser satisfactori. Refaig la meva argumentació: què hagués passat si el franquisme (el que en aquells moment s’anomenava búnquer) s’hagués fet valer i hagués continuat manant sense fer cap mena de concessió? O a l’inrevés, i si l’oposició hagués aconseguit girar la truita imposant-se a poders fàctics, sabres sorollosos o mil pressions més? Algú es pensa que amb poc temps l’estat espanyol no hagués reescrit les més negres pàgines dels seus convulsos segles XIX i XX?

Sabut doncs, el pa que s’havia pogut donar, va resultar relativament gratificant viure i veure com es desenvolupaven els fets històrics que s’anaven produint a un ritme frenètic en aquella segona meitat dels setanta. També per a un jove com jo. Mira si era jove, que no vaig poder participar directament en un d’aquests fets històrics, del qual avui commemorem els quaranta anys: les eleccions del 15 de juny. Massa jove per poder votar, però no tant per seguir el procés electoral amb un desbocat interès. Recordo haver col·laborat amb la campanya d’Unió Democràtica de Catalunya (aquella presidida pel joier Cañellas), que va organitzar un míting al teatre Tarragona, on va assistir Joaquín Ruiz-Jiménez, sor intrépida. Recordo els primers espais televisius de propaganda electoral, La Internacional precedint el discurs del professor Tamames o la intervenció de Tierno Galván, el viejo ídem. Recordo els carrers literalment empaperats de cartells a les parets i sobres i paperetes a l’asfalt: una manera de llençar diners, perquè la gent els trepitjava i ningú els collia. Recordo, en fi, un clima expectant, il·lusionat, ingenu com s’ha vist després, que presidia cada proposta política, especialment de les opcions que m’eren més properes, la progressista i, sobretot, la catalanista: “el teu primer vot, per Catalunya” (el Pacte, Pujol i aliats) o “sempre fidels al nostre poble” (l’Esquerra, encara il·legal en aquells moments, una de tantes taques del moment que, tot i així, es va esmenar ben aviat).

Les eleccions van anar bé, sense incidents especialment remarcables (per a disgust de més de quatre): la població aviat es familiaritzà amb les creuetes del Senat, i a l’hemicicle del Congrés es van poder veure imatges insospitades només uns mesos abans: Fraga, Suárez, Carrillo o La Pasionaria, junts en aparent bona harmonia. Res a veure amb els espectacles actuals que ens ofereix la mateixa cambra parlamentària, a mig camí entre un pati d’escola i el Corral de la Pacheca. En alguna cosa s’hi ha guanyat, això sí: ara ja tenen prohibit fumar.

[Imatge: mostra de pamflets electorals del 15-J; col·lecció de l’autor]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!