Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

11 de setembre de 2022
0 comentaris

Onze de Setembre: Per una veritable taula de diàleg

Circumstàncies personals m’impediran assistir a la manifestació de l’Onze de Setembre d’enguany convocada per l’ANC. L’esdeveniment ve precedit d’un lamentable encreuament d’acusacions i retrets entre els diferents actors del món independentista, que sembla que vulguin convertir la marxa en qualsevol cosa menys en el que havia estat tradicionalment, un gran esdeveniment unitari, festiu i reivindicatiu. Només per les crítiques d’un sector de l’independentisme, cridant implícitament a no acudir a la manifestació, i per l’òbvia satisfacció que produiria (o produirà?) en l’unionisme una punxada en el nombre d’assistents, només aquestes dues raons ja justifiquen plenament la necessitat d’acudir a la cita. Hi seré “en esperit” (2.100 km. lluny) com el president Mas fa anys, però que sàpiguen els que miren de reüll la manifestació d’enguany que hi seria en cos i ànima.

Per pal·liar la frustració que em produeix no desfilar diumenge pel Paral·lel de Barcelona, i reprenent el tema de les trifulgues independentistes, em permeto estendre’m una mica sobre els problemes actuals del procés sobiranista, plantejant la meva visió personal, aportant idees i proposant solucions amb l’esperança (remota) que algú em faci cas: els meus poders d’influencer arriben on arriben.

Primer. L’independentisme ha de fer front, en aquests moments, bàsicament a tres problemes: un, la desunió entre partits i entre partits i entitats; dos, la repressió estatal, que no minva; i tres, una perceptible desmobilització del conjunt de la societat, traduïble en una minoració de l’activisme, en un preocupant descens dels manifestants de l’Onze o en una previsible abstenció electoral, quan toqui. El tercer problema el veig com una conseqüència dels altres dos, especialment del primer, i per tant, la seva solució està condicionada a trobar-ne un desllorigador.

Segon. La desunió entre partits i entre partits i entitats, els retrets entre ells tant a nivell orgànic com personal, està en la base de l’impàs en què es troba l’independentisme en aquests moments. Això no hauria de dur-nos a fer una esmena a la totalitat als partits polítics: els partits ens seran necessaris per a culminar el procés independentista (en aquest sentit, les declaracions del president Mas de dimecres passat són encertades) perquè és un procés que convoca tothom, partits, entitats, societat més o menys organitzada i ciutadans anònims. Per tant, si ens creiem els partits com un conjunt representatiu del famós 52% electoral (única dada oficial de què disposem per construir la necessària estratègia conjunta), estan fora de lloc els atacs, els retrets o els insults entre ells i entre els seus portaveus o membre més significats i el conjunt de la ciutadania. No ens fan cap mena de favor, tot al contrari. L’adversari, l’enemic, és un altre. Aquesta asseveració és extensible a les dues grans entitats representatives del moviment, Òmnium i ANC, sotmeses darrerament a un rigorós escrutini (i en alguns casos, desqualificació) per part dels dos sectors més extrems de l’independentisme (el pragmàtic spanish-friendly i l’irresponsable hiperventilat), sense tenir en compte tot el que han representat i continuen representant en termes de mobilització ciutadana, canalització d’iniciatives particulars i posicionament com a grups de pressió.

Tercer. La susdita desunió entre els diferents actors sociopolítics de l’independentisme és la que impedeix la formulació d’una estratègia unitària, viable i, en definitiva, amb expectatives d’èxit. Una estratègia conjunta que superi les actuals estratègies o pseudoestratègies que s’ofereixen als desorientats ciutadans, que inclouen fantasmals taules de diàleg, “preparem-nos” no se sap ben bé com o un desconcertant segon referèndum en dos anys.

Quart. Opino que tota aquesta dispersió en els plans de ruta obeeix a una deficient anàlisi i a una manca de conclusions òptimes, per part dels seus protagonistes, de tot el que va passar el setembre i l’octubre de 2017. Per resumir-ho molt, la reflexió hauria de donar resposta a dues grans preguntes. Primera, l’1 d’octubre es va celebrar un referèndum que fou un èxit de participació i de normalitat democràtica (per part nostra), ¿Per què va ser un èxit? Segona, l’aprovació de la Declaració d’Independència del 27 d’octubre i la disparitat posterior d’actuacions de consellers i diputats, foren decebedores quan no desconcertants, ¿Per què va ser un fracàs? Només analitzant al detall tots els elements que van confluir en l’èxit i fracàs d’aquelles dates, només responent a les dues preguntes, obtindrem el DAFO previ a l’elaboració del necessari nou full de ruta consensuat.

Cinquè. La desunió partidista respecte de les lectures divergents del que va passar l’octubre de fa cinc anys resulta aprofundida per un altre factor a tenir en compte: la lògica disparitat ideològica entre ells i la legítima confrontació electoral en vistes a obtenir parcel·les de poder. És un factor que planteja noves preguntes i que estan en l’origen de bona part de les polèmiques que han salpebrat aquest interminable primer quinquenni post-referèndum: per què no ha estat possible cap més coalició electoral independentista o, com a mínim, no s’ha pogut bastir un mínim acord d’actuació conjunta davant la cambra o òrgan local corresponent? Per què uns han estat més proclius que altres a aquest acord? Per què s’arriba a acords de govern amb partits protagonistes de la suspensió de l’autonomia? O per què uns ho retreuen als altres, omplint-se els ulls de palles i bigues? Per què es compatibilitza la retòrica independentista amb la gestió diària ja no dic autonomista sinó de vegades en contra dels interessos de la nació? Cal un criteri únic en la conformació de llistes electorals, en la política de pactes postelectorals i en la concepció de l’autonomia (és un destorb, com va dir el president Torra?) que es correspongui amb la defensa de cada passa endavant del procés sobiranista.

Sisè. Simultàniament, la repressió segueix ensombrint i condicionant cada iniciativa, cada decisió, cada actuació de l’independentisme, des dels polítics més decidits fins la dels ciutadans anònims. N’hem de ser conscients, hem de ser solidaris amb totes les víctimes directes (totes) i no hem de deixar acobardir-nos. La repressió és purament política i, com es va demostrant dia a dia, en pic arriben a instàncies internacionals, totes les causes obertes contra líders o activistes són examinades de manera justa i imparcial. És en aquest terreny, en el judicial internacional, d’on ens arriben les notícies més optimistes. Es tracta d’una lluita íntimament lligada a la política diplomàtica desplegada des del primer moment, poc vistosa per raons òbvies de discreció però absolutament necessària. Una i altra (lluita contra la repressió i contactes internacionals) haurien d’anar coordinades i obeir a un únic relat estratègic.

Setè. Lligat a la repressió, trobem a faltar una certa unitat d’acció pel que fa a accions de desobediència. Tant legítim és desobeir i desafiar òrgans estatals i normatives injustes com adoptar una política pragmàtica en aquest sentit. El que no pot ser, i tenim exemples de fa ben poc, són desobediències teòriques seguides d’obediències pràctiques. Convindria que els diferents actors pactessin un posicionament comú amb un ull posat en l’estratègia general de què ha de formar part: quin tipus de decisions que puguin comportar l’acció de la piconadora judicial espanyola s’està disposat a prendre, i ser-ne conseqüents.

Vuitè. Heus aquí tots els elements que caldria posar sobre una taula, una veritable taula de diàleg, nostra i efectiva, sense condicionants previs, on confluïssin tots els actors que es reclamen independentistes d’una o altra manera. Una taula que hauria de reflexionar sobre els èxits i fracassos de l’octubre de 2017, que hauria de clarificar una posició comuna (la que fos) en relació a confrontacions electorals, pactes post-electorals, plans de govern, accions de desobediència i estratègia internacional, i que, en fi, hauria de posar negre sobre blanc les conclusions a què s’arribés, per transformar-les en un nou full de ruta amb objectius, accions, terminis i revisions. Caldrà bona disposició, generositat, patriotisme, intel·ligència i sentit comú si es vol fer progressar, virtuts que no dubto que tinguin els que estan cridats a esser-ne els protagonistes. També caldran grans dosis de discreció i absència de protagonisme mediàtic.

Novè. L’ens cridat a convocar i moderar aquesta taula, a fer el que havia de fer aquell “relator” que Espanya no va acceptar, no pot ser altre que el Consell per la República. És alhora l’entitat més representativa de la societat catalana (els seus òrgans estan elegits democràticament per tots aquells ciutadans que lliurament van voler) i que no està sotmesa a la lògica autonomista. Que no arrufin el nas els que consideren el Consell una mena de titella de Junts i Puigdemont: no és veritat, i en tot cas, com queda dit, el seu paper seria neutral, arbitral i facilitador d’acostaments. Només això.

Aquesta és la meva reflexió i la meva proposta amb motiu de l’Onze de Setembre. La llanço al mar d’internet (més aigües turbulentes que mai) amb l’esperança que la pesqui algú com pesca una ampolla amb missatge llançada des d’una illa remota. Un missatge benintencionat i crec que raonable.

Bona Diada Nacional a tothom! Unitat, respecte, determinació! Visca Catalunya Lliure!!!

[Imatge: aeball.com]

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!