Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall i Camps

Onze de Setembre: mani, llibre i samarreta

De nou, l’Onze de Setembre, i de nou més a prop d’on volem ser. Petita crònica del meu triplet barceloní d’ahir (manifestació, Fira del Llibre i Mostra d’Entitats).

* Arribo abans de les cinc a la plaça Urquinaona. No hi ha una quantitat desmesurada de gent, com el 10 de juliol. Aquesta vegada no serem un milió, això està clar. Casi que millor, la manifestació serà més àgil, i això també va bé.

* Em situo prop de la pancarta de Solidaritat Catalana, sostinguda per López Tena, Uriel i més cares conegudes. Bé, les que aguanten la pancarta són les mans, no la cara. Ja m’heu entès. Laporta fa una fugaç aparició i marxa de seguida cap el Camp Nou. Tothom és lliure d’opinar si ha actuat correctament o no. La meva, me la reservo.

* Circulen voluntaris repartint fullets i enganxines de Solidaritat. Em crida l’atenció una parella que també en reparteix, però que no correspon als diferents prototipus d’independentista que tots tenim al cap. Ell és musculós i bronzejat, té el cabell tirant a ros i du ulleres de mirall, com de policia. Ella és mulata i va molt ben vestida i conjuntada; recordaria una mica la model Iman. Dóna dues enganxines a una persona mentre li diu imperativament:

dále uno a la nena!

* Són les 17,30, i com passa al cent per cent de les manifestacions, començarem la marxa amb retard. Peta una traca, però és una falsa alarma. Ens entretenim corejant consignes: “Ni França, ni Espanya, Països Catalans”, “Una nació, una selecció”, “Defensar la terra no és cap delicte”. Consignes iniciades per un personatge tirant a friqui, amb barretina musca i bandera de Sant Jordi, vehementment entregat a la causa.

* Finalment, iniciem la desfilada bastant tard. Molta gent mirant, que hi són però no hi són. Em recorden aquests fidels que van a missa i s’asseuen a l’últim banc o aquests que fumen porros però no s’empassen el fum. Quan s’acostin a l’urna, què votaran? Misteri.

* La Ronda de Sant Pere és un reguitzell de negocis xinesos. Cap portal s’escapa a la voracitat comercial del país asiàtic. Són realment una potència emergent. Una de les botigues és un centre de massatge, on per un mòdic preu et fan una “pedicura completa”. Ja.

* Després d’aplaudir una gegantesca bandera estelada en una façana (a la imatge) i de trepitjar papers cremats davant l’Arc de Triomf (seran exemplars del Decret de Nova Planta?), arribem al final de la manifestació, al Parc de la Ciutadella. Tot el peix està venut, ja han fet els parlaments, i els que anem arribant a tongades ens queda la sensació de que hem fet tard, però resulta que encara queda molta gent per arribar. No està ben resolt, tot plegat.

* Arribo passejant fins el passeig del Born i el Fossar de les Moreres. Ambientillo contracultural, antisistema, radikal. Moltíssima gent jove, amunt i avall o asseguts per terra. És una alegre barreja entre reivindicació i festa, entre lluita i oci. És el vespre d’un dissabte, no ho oblidem. 

* Entro a una geladeria i demano un gelat de crema. El dependent no m’entén fins que no li especifico que el vull de “crema catalana”. De què hauria de ser, si no? Si el vull de nata, diré de nata, no de “crema de nata”. Naturalment, no vull discutir. Avui és la nostra festa.

* M’arribo a la carpa de la Fira del Llibre en Català. Hi compro Sortir de l’armari lingüístic, un utilíssim llibre d’autoajuda per tots aquells que volem parlar sempre en català i les circumstàncies, els dubtes o les pors ens ho dificulten a segons quins llocs.

* Final de jornada, la Festa per la Llibertat i la Fira d’Entitats. Un cantant rapeja en català un text a favor de la lliure circulació de la cultura (contra l’SGAE, per entendre’ns). Faig un volt per les parades i m’aturo a la de la Bressola, entitat a la qual em volia associar i encara no ho havia fet, i aprofito per comprar-me una samarreta. La cultura del peatge, recordeu?



  1. Sembla que els principals politics catalans no tinguen clar diferenciar entre la sobirania i el dret de decidir a Catalunya amb les relacions polítiques i la dependència comercial internacional global.

    Ucrània o Alemanya saben que la seva soberania nacional i el dret a decidir és una i les bones relaciones polítiques i la dependència comercial del gas de Rússia en són unes altres.

    Els politics catalans sembla que no saben diferenciar, ni fer-se respectar i per això sempre són amb un atzucat sense sortida amb l’Estat espanyol, per què ho barretxen tot i la confussió només crea insatisfacció, rebuig i malestar per totes bandes, males relacions polítiques i comercials.

    Doncs si som a la Unió Europea, per què demanen més unió a on volen dir submissió messella absoluta als espanyols?.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Política per jordicc | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent