Les aigües turbulentes

“NOSALTRES SÍ QUE ODIEM BARCELONA

Estic ensenyant a llegir al meu gat, per això ens mirem un llibre infantil que acaba de sortir: Odio Barcelona. A veure, gat mèu, llegeix: “En un escenario político-social desquiciado por los rigores del pensamiento unidireccional, la especulación inmobiliaria y el silenciamiento sistemático de cualquier voz discordante este libro, compuesto por doce ensayos escritos por los autores más jóvenes e interesantes del panorama literario barcelonés, se erige en un grito dislocado y subversivo…” I visca la revolució, i Che Guevara, i Ronald McDonald i si eres joven y rebelde coca-cola te comprende. Ja em dispensaran, però després de llegir el llibre no puc parar de fer-me preguntes en forma d’arengada escapçada.

Primera pregunta: A Barcelona ja només es pot odiar en castellà? Aquest llibre ho demostra i no, exclusivament, perquè tots els autors escriguin en castellà (o el projecte estigui pensat així. A veure si algun editor espavilat fa un Odio Barcelona en català: crec que ens enduríem sorpreses), sinó perquè la Barcelona que ells dibuixen és únicament de mirada castellana, espanyola, internacionalista, revolucionària de PVC; filla d’un esnobisme gandul; moderna d’estupidesa; mentalment deshonesta, per això els vénen basques de pronunciar o mirar la lletra C: Catalunya, català (dislèxia, analfabetisme existencial? Cal anar a l’oculista?). Per ells això és la prova de l’incivisme del segle XXI. Sí, els autors ho negaran i també voldran escopir-me, però ho demostraré i sense fer gàrgares.

Aquest llibre que vol ser (i em sembla molt bé i hi puc estar molt d’acord) una crítica a la Barcelona d’avui ignora, o vol fer-ho, que hem passat d’odiar Barcelona en català a només poder odiar-la en castellà. Els autors salivegen amb la Barcelona “canalla” de Vázquez Montalbán; el pijoaparte de Marsé; els ionquis dels vuitanta… Però i abans? I també ara. Clar ells o no en tenen idea, o no la volen tenir. No existeix. El coitus interruptus de la Guerra Civil i aquest franquisme coala que encara duem a les esquenes han fet i estan fent molta feina. Bé, i el càncer del progressisme de pin i el bufet lliure de frenopàtic: ciutadanisme del món; pseudocosmopolitisme; tontisme, burrisme, orellisme, capgrossisme… Vaja, la democràcia de la farsa, l’empresa col•lectivitzada del gat per llebre.

Si aquests autors revolucionaris els agrada la Barcelona lliure, esvalotada, corrupta, que llegeixin els originals: el Juli Vallmitjana de principis del XX, que aprenguin quan s’atracava en català, i “s’atxantava” (paraula apropiada pel quillisme) perquè venia la “bòfia” i potser havies de treure la “xuri”. O bé la Barcelona de la Primera Guerra Mundial, ciutat que es va convertir en la capital mundial de la depravació: droga, prostitució, pispes, transvestits…i tot el que un es pugui embeinar per qualsevol orifici. Per tant, el parc temàtic dels que es queixen els autors en que s’ha transformat Barcelona ja estava muntat a principis de segle. El Raval, el districte cinquè, el xino.. El Port Aventura del vici, la indústria més rendible i eterna, ja la teníem i, a més, és un invent nostre: de la literatura, del periodisme català. Hem creat icones planetàries: “el carterista barceloní ha contribuït a donar un relleu internacional a la nostra ciutat”, explicarà el súper reporter Domènec de Bellmunt, el 1930. O us penseu que aquesta imitació apegalosa, de caramel infantil, que feu del nou periodisme (que ja no és nou i està suat i fa mala olor), xatos, això, ja ho vam començar a fer a Catalunya, i en català, fa un segle.

Però qui penseu que ha explicat aquell món de llibertat i corrupció pel qual tant flipeu plexiglàs? Llegiu Pitarra; Rafael Nogueras Oller; Jaume Passarell i tota la colla del Bar del Centro; Josep Maria Planes; Domènec de Bellmunt; Josep Maria Lladó… Tots ignorats, perquè són catalans, perquè han escrit en català, és clar. Els noms no ens els acabaríem, bé potser sí, perquè ja va dir Francesc Pujols, aquell tristíssim 1939, que als catalans tot això ens costarà molt car i potser sí que ens els acabaran. L’espoli físic i espiritual ha estat una festa d’aniversari infantil.

No és que Barcelona -i Catalunya- sigui una puta com dieu, és que som la mare honesta de la que abusen violentament i a sobre ens denuncien per violació a nosaltres. Ja ho va deixar escrit el gran Joan Sacs, el 1923: “Aquesta Barcelona inurbana, on totes les sutzures tenen acolliment, no podia ser per menys d’assenyalar-se com l’estatjadora benevolent dels captaires de totes les Espanyes. Els pidolaires professionals i taüls de totes les províncies espanyoles no tenen altre ideal que arraconar les pessetes necessàries per fer el viatge de Barcelona i quedar-s’hi incrustats com una paparra.”. Aquí ve tothom, d’Espanya, França, o Silvània i se’ns munta a sobre.

Però Barcelona és així, i així l’estimem. És la “Barcelona femer”, que el 1913 va batejar Prudenci Betrana; La “Ramblota” “enlletgida” i “descaracteritzada”, dels anys vint; la “Barracópolis” de tuberculosi i tifus… Barcelona bruta, sorollosa, plastificada, sempre ha estat així. Potser ho desconeixeu perquè no teniu identitat i també potser voleu ignorar que sí que hi ha una cosa que ha deixat d’existir en aquesta Barcelona d’avui.

Vosaltres odieu Barcelona perquè el gin-tonic us costa un euro més, però d’altres odiem Barcelona perquè ja no és que no sentim ni per casualitat la nostra llengua, que és el català, ni perquè ningú no ens entengui enlloc, és que a sobre ens miren amb mala cara, raresa, indiferència i també amb mala educació: els catalans ja no existim a Barcelona. Aquesta és la ciutat que ha deixat d’existir. Però tranquils, que el vostre gin-tonic us el podreu beure igual i fareu la revolució a costa nostra, els morts ja els posem nosaltres, com sempre.”