Les aigües turbulentes

¿Com ha evolucionat la gastronomia estival les darreres dècades? En puritat, no caldria haver-ho fet. Menjar i beure són activitats bàsiques, les més bàsiques diria jo, de l’ésser humà i per tant una vegada establerta quina ingesta de nutrients li cal per sobreviure, i amb quina proporció de vitamines, proteïnes, greixos, etc., només fa falta vehicular-ho en unes menges repetitives en hores convingudes. Però resulta que la cuina és també una manifestació cultural de primer ordre, que les diferents societats han anat modificant al llarg dels segles, incorporant nous productes, inventant noves maneres de cocció, posant en contacte receptaris de diferents indrets, fusionant plats o introduint arriscades innovacions, tot plegat ja no per nodrir-se, com era la pretensió originària, sinó perquè els paladars gaudeixin de noves experiències sensorials. Des que un homínid va socarrimar la primera carn al foc acabat de descobrir fins a les peculiars (i oblidades) esferificacions de Ferran Adrià, la història de la gastronomia és un intens i extens relat de canvis i transformacions de tot allò que cada dia ens fiquem els humans a la boca.

Em sembla que aquest llarg paràgraf ha resultat una mica sobrer perquè m’ha allunyat del tema d’avui: em preguntava pels canvis en el menjar específicament estiuenc. El plat per antonomàsia de la meva infantesa era l’amanida russa. L’ensaladilla, com en dèiem llavors incorrectament, era sinònim d’estiu, era aquella menja que no apareixia a taula a la que arribaven els primers freds. La mare s’entretenia a donar-li forma com de braç de gitano i a decorar-la amb tiretes de pebrot vermell i olives. Avui se’n pot trobar tot l’any, tant envasada al súper com a les barres dels bars, per ser servida en forma de tapa. Almenys ara s’observen (vull creure-ho) unes certes mesures d’higiene alimentària, perquè encara recordo, amb horror, alguns establiments de la meva infància amb les plàteres d’amanida russa sense cap mena de protecció, cobertes per una maionesa d’un groc intens i clivellat, com de moltes hores a la intempèrie, i a mercè de les mosques i altres insectes que pul·lulaven pel local. Un enginyós aparell amb cintes penjant que es balancejava a banda i banda de la barra del bar complia la missió d’espantar-les.

Una altra menja estiuenca que recordo d’abans i que ha anat a menys és el meló amb pernil. Es considerava un plat original, sinó sofisticat. La barreja del dolç i el salat és una cosa que mai no m’ha fet peça de manera que jo em menjava el pernil de primer i em guardava el meló per les postres. El meló! La reina de les fruites estiuenques, juntament amb la síndria. Em ve al cap una anècdota personal. De petit havia sentit el comentari que el meló és un aliment que costa de pair, i efectivament ho és. Per la meva curta edat no dominava gaire el lèxic perquè un dia se’m va ocórrer de dir “el meló costa de parir”, provocant la lògica riallada dels presents. Avui, melons i síndries segueixen fermament al capdemunt de la classificació de la lliga fruitera, en constant rivalitat amb mil i un productes més o menys exòtics que, justament pel seu exotisme, tenen més demanda.

Encara ens queda un producte típicamente estiuenc, però el deixarem per a una altra ocasió: els gelats.

[Imatge: receptes.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!