Les aigües turbulentes

Ja es veia venir que l’incendi de la nau de Badalona, més enllà de lògiques reaccions de pesar, solidaritat o indignació, generaria les habituals batusses dialèctiques entre administracions i entre formacions polítiques. I molt més puntualment de l’esperable. A la vista de les dramàtiques circumstàncies de l’accident i de la complexitat dels problemes que afloren al seu darrera, resultaven fora de lloc els retrets entre l’alcalde Albiol (“jo ja ho havia avisat, abans que jo ningú va fer res…”) i l’ex-alcaldessa Sabater, que segons ella el seu mandat va ser un prodigi de bona governança. Els fatxes i els progres entregats a un lamentable “i tu més” mentre la gent normal com tu i com jo, entremig, assistim estupefactes a una perpètua inacció de les administracions públiques davant la qüestió de la immigració (o de certa immigració).

Cal anar sempre al fons dels problemes i en aquest cas, evitar que els arbres de la tragèdia badalonina ens impedeixin veure el bosc de les condicions que van propiciar que en una nau sense usos coneguts hi malvivissin centenars de persones, presumiblement en situació administrativa irregular, en condicions lamentables d’habitabilitat (no calia que entressin les càmeres de televisió per saber-ho) i amb acusacions del veïnat, amb raó o sense, de delinqüència, narcotràfic o inseguretat ciutadana.

En l’origen de tot està l’eterna patata calenta: què es fa amb aquests centenars, milers de persones que aconsegueixen superar les fronteres estatals, a vegades amb greu risc per a les seves vides, instal·lar-se mal que bé en qualsevol barri de qualsevol ciutat i romandre-hi en els llimbs de la legislació d’estrangeria: estan en situació irregular, una situació que a la pràctica es tolera amb aquella màxima tan nostrada de “qui dia passa, any empeny”… fins que un incendi nocturn (que és quan més impressió fa) ens sacseja la nostra comoditat i ens retorna per un temps a la crua realitat.

Més enllà de les irresponsables postures extremes dels correligionaris d’Albiol (discriminació i marginació sense manies contra aquell que és diferent o que ve de lluny) i dels de Sabater (papers per a tothom, vista grossa a alguns aspectes de determinades cultures, no fos cas que els espatllés el discurs xupi-guai), la societat ha d’exigir (a qui estigui en condicions de decidir-ho i executar-ho) que solucioni la papereta d’aquesta gent. Si una persona no té regularitzada la seva situació administrativa, una de dues, o se l’expulsa o se li regularitza el seu veïnatge, sense posar-li entrebancs. O una cosa o l’altra. No optar per cap d’aquestes dues solucions és amagar el cap sota l’ala, perpetuar la situació injusta i penosa dels afectats, justificar progressismes de cartró pedra i estèrils o alimentar populismes i intoleràncies. Res que necessitem ni ara ni mai.

[Imatge: elnacional.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!