Les aigües turbulentes

He tingut l’humorada d’escoltar una part de l’acte de presentació de Guanyem Barcelona, una mena de plataforma que vol passar el rasclet de partits, associacions i entitats per confegir una candidatura a les eleccions municipals de Barcelona. Al front de l’invent (ella diu que no) hi ha l’ínclita Ada Colau que, acompanyada d’altres noms poc o gens coneguts, ha anat desgranant les línies mestres de la iniciativa. Res de nou: que si regeneració democràtica, que si polítiques socials, que si els càrrecs no s’han d’eternitzar, que si la societat s’ha de mobilitzar… Per entendre’ns, no he sabut veure la diferència amb el missatge de la monja Forcades, un altre peó de la posmodernitat política. Han assistit a l’acte, en qualitat d’oïdors-espies, representants d’Iniciativa, EUiA, les CUP i alguns dissidents del PSC.

No he sentit la part en què Colau ha hagut de (no) respondre a preguntes sobre el procés sobiranista i la consulta, un tema que figura que hauria de ser central en tota proposta política que es formuli aquest 2014. Fugint d’estudi, tan valenta és defensant els desnonats (i ja està bé) com covarda a l’hora de posicionar-se sobre un fet transcendental del nostre país, com he llegit a Twitter fa ben poca estona. Tot plegat la moguda recorda massa allò del 15-M i la spanish revolution, una mobilització progressista acatalanista: les necessàries reformes democràtiques i socials que demanda la nostra societat, superposades fins a deixar a la penombra o en un racó l’encara més necessària ruptura democràtica nacional. El catalanisme, aquest pèrfid invent de la burgesia. Si anem a mirar, una percepció més vella que l’anar a peu.

[Imatge: www.publico.es]