Les aigües turbulentes

Avui s’escauen deu anys de la marxa de Muriel Casals, potser el fet més dolorós, per inesperat, del llarg i convuls període dit processista. Una dècada després d’aquell fatal accident la figura i les qualitats de la que fou presidenta d’Òmnium adquireixen més grandesa que mai, si cal, a la llum de les incerteses, dubitacions i desànims dels actors (polítics, socials) d’aquest mateix procés. Un es pregunta legítimament com haguessin anat les coses abans i després de l’octubre de 2017, quina trajectòria haguessin seguit els esdeveniments si les decisions dels seus protagonistes haguessin estat mediatzades, influïdes, pel tacte i savoir-faire de la Muriel, per la seva habilitat en arribar a acords, però també amb la seva fermesa i determinació amagades sota una enganyosa imatge de fragilitat. No ho sabem, naturalment, i qualsevol exercici d’ucronia en aquest sentit és tant eixorc com inútil, però ens queda la memòria d’aquella economista d’ulls blaus, de parlar pausat, de figura menuda i que concitava una rara unanimitat en l’inevitable mosaic ideològic de l’independentisme. El millor homenatge a aquesta memòria, reprendre la lluita en el punt i en les condicions d’aquell fatídic 14 de febrer de 2016, quan un ciclista, és de suposar que involuntàriament, va canviar el curs de la història.

L’admiració d’aquest blocaire per Muriel Casals no ha estat mai retòrica: vaig proposar fer-la candidata al Senat espanyol, la vaig posar com a exemple de dona com il faut o directament la vaig investir com la presidenta ideal per al país. Al final tot resultà un somni, però com ella mateixa digué en un memorable discurs, nosaltres som el somni. I el somni continua.

[Imatge: enciclopedia.cat]

,

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!