Les aigües turbulentes

Uf. Per un moment vaig pensar que de la convenció barcelonina del PP d’aquest cap de setmana (l’akelarre, com n’han dit alguns opinadors poc originals) en sortiria alguna idea interessant, alguna proposta atractiva, algun cant de sirena, ni que fos algun mirallet de coloraines, als quals els catalanets mitjans, com els indis precolombins, sucumbíssim, fotent enlaire tot el full de ruta laboriosament recorregut fins el moment.

Però no, fidels a la seva manera de ser (potser és una cosa genètica) i coherents amb una llarga trajectòria de sostenella e no enmendalla, de tancar-se en banda a tot, de no veure-hi més enllà d’un pam, les hosts del partit de la gavina ens han fet present (i a casa nostra!) de tota una panòplia de frases i d’actituds, que no d’arguments, que convenientment traduïts ens han vingut a dir: “Endavant amb el vostre projecte, catalans”. Com, si no, s’ha d’interpretar la figura al·legòrica dels matxets de la Cospedal (la de les indemnitzacions en diferit)? Com, si no, ens hem de prendre la insultant comparació de la Camacho entre el terrorisme d’ETA i el nostre sobiranisme democràtic? Què, si no, hem d’entendre quan Rajoy, aquell que ens presenten com dialogant, moderat, fins i tot tou, només té un no per cada proposta o demanda de la societat catalana?

Certament, i com analitza molt bé avui l’editorial de Vilaweb, el que es va dir dissabte a Barcelona també s’ha d’entendre en clau estatal perquè, amics meus, resulta que per un sector polític espanyol Rajoy i el partit que el vitoreja (“no pares, sigue, sigue” li cridaven) sí que són considerats dialogants, moderats i fins i tot tous. Tant ho són per a alguns que ja ha sorgit Vox, un nou partit encara més a la dreta que el PP, que ja és dir, al qual acaba d’afiliar-se el tenebrós Alejo Vidal-Quadras. Increïble!

[Imatge: anem germans cap a l’aplec…; foto Manolo García, www.ara.cat]