Les aigües turbulentes

Havia d’ocórrer, tard o d’hora: passar Blancaneu (el conte, el relat, la memòria de la pel·lícula de Walt Disney) per les implacables grapes de la correcció política. El resultat és el film que s’ha estrenat aquests dies i que pretén ser una revisitació del personatge del conte dels Grimm actualitzant-lo segons els més que discutibles criteris de la postmodernitat. És que no poden deixar res en pau. Pel·lícules que en el seu moment van constituir tot un èxit de públic i crítica, i que han passat a la posteritat com a autèntiques joies cinèfiles, veuren com uns productors curts de vista es llencen a fer-ne un remake destinat al fracàs. Ja va passar amb la Mary Poppins, que no van quedar tranquils fins que tragueren al mercat una nova versió seixanta anys després de l’estrena de la primera i genuïna versió sobre la institutriu londinenca. No cal dir que aquesta darrera, també de Walt Disney, dona cinquanta mil voltes en qualitat a l’altra.

Blancaneu i els set nans (per a la nostra generació, inevitablement Blancanieves y los siete enanitos) ocupa un lloc ben especial a la meva memòria cinematogràfica personal, ja que, si no vaig errat, va ser la primera pel·lícula que vaig veure en una sala. Seria el 1964, si fa no fa. No goso afirmar-ho categòricament, però diria que la vaig veure, amb els meus germans i els meus cosins, al Coliseum de Barcelona. Com que era, i és, en dibuixos animats, la vaig trobar especialment atractiva visualment, fins al punt que quan, un temps després, vaig veure el primer film d’imatge real, la meva frustració fou considerable.

Blancaneu ens oferí escenes i situacions que s’han quedat gravades per sempre més en la memòria personal i col·lectiva. La reina contrariada al saber que ja no és “la més bella” després de preguntar-ho al mirall, la mateixa reina transformada en bruixa oferint-li una temptadora poma de ressonàncies bíbliques, els set nans anant i tornant alegres de treballar a la mina, corejant una melodia inoblidable o un dels nans escombrant i intentant amagar la brutícia sota una estora (una pràctica de perenne actualitat política). Una de les escenes que em va desconcertar és quan els nans surten de la casa, tanquen amb clau i la pengen ben visible al costat de la porta: els adults a la sala reien la situació però, jo, un nen de sis o set anys, era incapaç d’entendre què tenia de graciosa.

Aquesta és la Blancaneu que recordo, i no acceptaré de cap de les maneres que me la substitueixin per un subproducte actualitzat (que no aniré a veure, naturalment). Diuen que la protagonista ja no és una minyona dels nans (que probablement ja no reben aquest nom), que el petó final del príncep blau és plenament consentit perquè la noia ja està desperta, que es respecten tota mena de situacions personals i minories, perquè ningú se’ns enfadi… La xacra woke, com es pot comprovar, segueix amarant totes les creacions artístiques. En veurem el final?

[Imatge: medium.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!