Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

7 de desembre de 2018
0 comentaris

Ni una cosa ni l’altra

És bastant evident que, en aquests moments, una forta desorientació s’ha ensenyorit de Catalunya i del seu procés d’alliberament cap a la República. Repressió ignominiosa, recel entre partits, falta d’una estratègia més definida (potser un nou full de ruta, si no molesta la paraula), institucions vigilades i més obstacles en el camí que, figura, una majoria social comparteix.

És difícil, per tant, proposar (i posteriorment dur a terme, és clar) què s’ha de fer per donar passes endavant cap a l’objectiu final. De moment, quedem-nos en què és el que no s’ha de fer, que és més fàcil. Ahir l’actualitat ens va donar dos exemples antitètics de què és el que hem d’evitar de totes totes.

Una, la irrupció de grups antifeixistes a Girona, superant les tanques policials que protegien una mini-manifestació espanyolista. L’actuació violenta, es miri com es miri, d’aquests grups amb la cara tapada legitima el relat que Espanya vol imposar. No havíem quedat que Tortosa era el model a seguir? Però si els altres eren quatre gats ballant la conga! Per què no se’ls deixava fer el seu numerat i que se’n tornessin a casa entre la indiferència general? Atenció: no parlo de l’actuació posterior dels Mossos, allí i després a Terrassa, necessàriament condemnable i que haurà de ser objecte d’anàlisi i responsabilitats en els nivells més alts. I tot i així, convindria no tirar-nos gaires pedres a la nostra teulada, només les imprescindibles.

L’altra notícia d’ahir, diametralment oposada a l’anterior, és el dejuni de vint-i-quatre hores al convent dels Caputxins protagonitzat per alguns consellers i diputats en solidaritat amb els quatre presos polítics en vaga de fam. Sense llevar la bona intenció que anima la iniciativa, m’envaeix al contemplar-la una intensa sensació de cansament davant de tants gestos aparents, simbòlics, estètics i de cara a la galeria. Kumbaià, Déu meu, kumbaià! Cultura del lliri, en podríem dir, i ja cansa una mica, més que res perquè no va acompanyada de mesures més efectives, més potents, més audaces, les que siguin.

Entre el perdre la paciència dels primers i aquesta mena de dia de la marmota dels segons bé hi ha d’haver un terme mig per on poder avançar realment. Al país li està sobrant l’excés de rauxa de grups autoorganitzats vés a saber com, guiats únicament per emocions primàries, incontrolats i manipulables, i li sobra també el seny exagerat d’uns dirigents situats a les palpentes, incapaços d’avançar per por, per prudència, per falta d’objectius concrets o per intencions inconfessables.

Res està perdut. La política catalana ha generat en els darrers mesos dues interessants iniciatives que poden representar aquesta via intermèdia a què feia referència: les primàries per a les eleccions municipals del maig, tutelades per l’ANC, i la Crida Nacional, auspiciada pels dos presidents i Jordi Sánchez . Dos moviments capaços de conjuminar el millor d’uns (la participació ciutadana, el poder de la societat, l’esperit de l’1-O, en definitiva) i dels altres (l’organització, el lideratge, el marcar el rumb, la necessària discreció a l’hora de prendre decisions), en un marc de democràcia i transversalitat. Primàries i Crida culminaran els seus processos constitutius en les properes setmanes i abans que comenci el judici contra els nostres líders polítics i socials: hauria de ser un bon moment per aclarir el panorama de futur.

[Imatge: elnacional.cat]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!