M’estic fent gran. No vell, però sí gran. A l’apunt de l’altre dia, dedicat a un concert a la Holy Trinity Church de Las Palmas, afirmava amb gran seguretat però també amb extraordinària lleugeresa que aquell era el primer temple cristià no catòlic obert al culte que visitava. No van passar gaires hores perquè comencés a dubtar i a rumiar sobre tal gosadia. ¿De debò que no havia posat mai els peus en cap església d’aquesta mena, tenint en compte els diferents països que he visitat al llarg de la meva vida? És clar que ho havia fet! Aquest és un recorregut ràpid per algun d’ells.
Per ordre cronològic de visites, el monument més antic és l’Abadia de Westminster, al centre de Londres (a dalt), allí on coronen, es casen i enterren els membres de la reialesa i on també s’hi troben les tombes de Charles Darwin, Isaac Newton o Charles Dickens, entre moltes altres glòries nacionals. Qui no està enterrat allí, contràriament al que pensava, és William Shakespeare que, això sí, hi té una làpida de record. La catedral de Saint Paul, situada ben a prop de l’anterior, també ha estat escenari de bodes reials. Construïda a finals dels segle XVII, destaca per l’enorme cúpula, la més gran del món després de la de Sant Pere del Vaticà. Uns dies després de passejar-me per Londres, d’això ja fa gairebé mig segle, vaig conèixer la catedral de Coventry. Es tracta d’una construcció moderna feta sobre les ruïnes de l’antic temple del segle XIV, destruït pels bombardejos alemanys a la Segona Guerra Mundial, del qual només es salvà la torre i el mur exterior. El contrast entre les pedres tardomedievals i les parets modernes dota al conjunt d’una remarcable originalitat. Quan hi vaig ser present, no em va fer peça, com se sol dir: avui he de canviar d’opinió dràsticament i he de reconèixer la bellesa del resultat final.
Tant els dos recintes de Londres com el de Coventry estan oberts al culte anglicà i per tant contradiuen per complet la meva afirmació de la setmana passada. Uns anys després vaig viatjar a Alemanya i vaig tenir l’oportunitat d’entrar a l’església memorial Kaiser-Wilhelm, a Berlín (a dalt). Comparteix amb la catedral de Coventry la trista circumstància de ser un temple bombardejat i destruït (en aquest cas pels aliats) i amb una reconstrucció moderna afegida, completament diferent, que respecta els trossos originals que es van conservar: concretament el campanar, que continua enlairant-se, degradat i ennegrit, al cel berlinès, motiu pel qual és conegut popularment com “el queixal corcat”. Ah! i el que més interessa d’aquest apunt: la moderna nau octogonal, il·luminada amb vitralls blavosos, és oberta al culte luterà. També luteranista és la Sankt-Jacobi-Kirche, l’església medieval d’Hamburg dedicada a Sant Jaume (a dalt), igualment danyada durant la Segona Guerra Mundial i que, convenientment restaurada, continua prestant servei religiós en l’actualitat. En el seu moment hi vaig gaudir d’un deliciós i relaxant concert de Händel i Bach.
Cinc esglésies no catòliques com a mínim, i més que podria afegir a la relació per poc esforç memorístic que fes. No era la primera vegada, ni la segona, ni la tercera… Per què em vaig precipitar? Segurament perquè mentre visitava aquests temples, com a mínim els quatre primers, únicament era conscient de trobar-me en monuments d’interès turístic, però no en llocs de culte quotidià. S’ha de pensar més a l’hora d’escriure.
[Imatges: Viquipèdia]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!