Les aigües turbulentes

El Telenotícies de TV3 d’aquest migdia ens ha ofert una petita perla d’ordre lingüístic. No té més importànica de la que se li vulgui donar, però em permet publicar un apunt en un dia de sequera (d’idees, que no meteorològica).

Parlaven d’esports, com casi sempre, i m’ha semblat entendre que es referien a Neymar com “el déu”. Que el món de l’esport i del periodisme especialitzat va sempre passat de voltes i es tendeix a glorificar, mitificar o directament elevar a uns inconcrets altars laics els grans astres de la pilota, el motor o la pista, és cosa sabuda, però m’ha semblat un pèl exagerat dir que Neymar és “déu” (o potser “Déu”).

Al màxim a que s’havia arribat fins ara és erigir capelletes de Maradona a Nàpols, però és clar, Maradona és Maradona, va guanyar un Mundial i que si patatim i patatam. Però Neymar és un noi que, fins on arriben els meus coneixements futbolístics, pràcticament està començant la seva carrera i per molt del Barça que sigui, per molt bon jugador que sigui i per molts milions d’euros que costés en el seu moment, no crec que es justifiqui aquesta inesperada divinització a no sabem quin Olimp.

Aviat s’ha resolt la confusió, quan la pantalla ens ha mostrat l’excels jugador brasiler lluint a l’esquena de la samarreta groga de la seva selecció un indubtable 10 (o sigui, un deu). El que em temia: el locutor de TV3 no ha encertat a pronunciar correctament la vocal, en la línia diguem-ne xava de molts altres professionals de la casa, capaços d’obsequiar-nos amb paraules com dólar o ópera. Se suposa que un locutor de televisió l’única cosa que ha de fer bé, l’única, és parlar correctament una llengua, oi? Doncs es veu que no.

[Imatge: foto AFP, www.sport.es]