Les aigües turbulentes

Cal prohibir els bolígrafs vermells que es fan servir per corregir els exercicis escolars? No és broma, segons alguns “entesos”, els alumnes que es troben amb esmenes d’aquest color poden patir “bloquejos i desconnexions”. Des de fa alguns anys, anem de sorpresa en sorpresa quan rebem notícies sobre innovacions o propostes de canvis en els mètodes d’ensenyament. Els que vam ser escolaritzats en una època molt anterior a l’actual, amb uns mètodes no perfectes però sí eficaços i útils a l’hora d’adquirir coneixements i competències, no ens sabem avenir de les estrambòtiques propostes que es llencen per intentar millorar la qualitat de l’ensenyament.

Ja fa anys vam haver d’anar acceptant si us plau per força tot de canvis semàntics, marca de la casa de tot capteniment innovador i pseudoprogressista: les notes numèriques es van transformar en lletres, per tal de fer desaparèixer l’ominós zero de la nostra infància; els suspesos es van transformar primer en “deficient” i després en “necessita millorar”, suavitzant així una situació que podia perjudicar, deien, l’equilibri emocional dels alumnes; en fi, tot de conceptes pedagògics perfectament entenedors van patir un rebateig, sotmesos a les ànsies modernitzadores: jo mateix, ja a la universitat, vaig haver d’adaptar-me als mòduls didàctics (lliçons), a les avaluacions (exàmens) o fins i tot als consultors (els professors de tota la vida).

Avesats a aquests canvis semàntics i més o menys simbòlics, les darreres dècades han estat un contínuum de propostes de petites revolucions, d’idees de bomber i d’agosarats experiments pedagògics. Van començar a qüestionar-se les classes magistrals, les disposicions espacials de cadires i pupitres (que ja no eren pupitres, és clar), les pissarres o estris equivalents i tot allò que recordés, ni que fos mínimament, les escoles o els instituts d’abans, per molt que aquests sí que “necessitaven millorar” en certs aspectes, no ho nego. Paulatinament, els aprenentatges, les memoritzacions, els treballs i els exàmens van anar descarregant-se de tot esforç que pugués afectar les cada vegada més fràgils condicions personals dels alumnes. El pitjor estava per arribar. A molts ens va produir autèntica estupefacció assabentar-nos que un estudiant podia passar al curs següent amb una o dues assignatures suspeses, desnaturalitzant per complet el sentit de l’aprenentatge d’una matèria: si suspenent passes de curs, ja no cal estudiar ni esforçar-se, és de calaix.

A tot aquest decebedor panorama s’hi afegirà potser la prohibició de fer servir tinta vermella en les correccions. No està clara la raó que precisament aquest color provoqui ansietats diverses en els nostres infants i joves: és un color que mou a l’excitació? Simbolitza prohibició o perill? Potser té inconscients connotacions diabòliques o sagnants? O, simplement és el color que s’ha fet servir tota la vida (pensat per destacar, no cal dir-ho, sobre el blau o el negre en què es fan els exercicis) i, per tant, ha de ser objecte de cancel·lació com més aviat millor?

Tantes propostes, tants assajos, tants canvis no han aconseguit millorar el nivell educatiu de la nostra infància i joventut. Més aviat al contrari. A les proves PISA cal remetre’s. ¿No ha arribat l’hora de convocar les parts implicades (administracions, professionals, famílies), fer una reflexió profunda, posar-se a treballar i oferir solucions lògiques, possibles, atinades i acceptables? Proposo fer marxa enrere i restaurar tot allò aprofitable de no fa tants anys. Sense manies.

[Apunt dedicat a la memòria del Carles, que ens va deixar el passat dia 11; imatge: diarieducacio.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!