Les aigües turbulentes

Estrenada com Mi nombre es Harvey Milk, que és la frase amb què començava els seus discursos el primer polític nord-americà a declarar-se homosexual i arribar a un càrrec públic. La pel·lícula repassa la seva trajectòria des de que canvia l’armari de Nova York per una botiga a San Francisco fins al seu assassinat. Hi veiem tot el procés de lluita pels drets dels gais, com troba els primers col·laboradors, com organitza les campanyes electorals, com es treballa els mitjans de comunicació, com s’enfronta als (molts) enemics de la causa…

Perfectament ambientada a la Califòrnia dels anys 70, la pel·lícula inclou imatges de l’època però resulta difícil esbrinar quines ho són. Tot un mèrit, però res comparat amb el paperàs de Sean Penn que “ensuma l’Oscar” com es diu tòpicament aquests dies.

El film, dirigit per Gus Van Sant (el de My Own Private Idaho), està a mig camí del cinema comercial (allò tan americà del personatge espabilant-se “sol davant el perill” per fer alguna cosa que doni sentit a la seva vida) i el cinema més compromès (en aquest cas, fent bandera de la causa gai i criticant les posicions més retrògrades). S’agraeix que s’evitin la banalització del tema i les cançons de Village People, Gloria Gaynor i companyia, per anar al fons de l’assumpte: la mobilització de la societat civil per una causa justa, sense subvencions ni dirigismes.

Consell del crític: absolutament recomanable, per veure avui, per exemple. Harvey Milk també va contribuir a facilitar les coses a Obama.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!