Les aigües turbulentes

Per començar bé el dia, jo necessito tres coses: una dutxa, un cafè i el diari (de paper, naturalment). No em considero especialment cafetaire, però tres pel cap baix en cauen cada dia i el primer és, de molt, el que compleix millor la missió estimulant que se li demana.

El cafè ha de ser sol, negre, tal qual, sense més additament que una cullerada rasa de sucre. Sobre si el cafè és, per antonomàsia, cafè sol, em remeto a un apunt meu de fa alguns anys, que va donar títol a un llibre. Odio el cafè amb llet, no el suporto, i en conseqüència, em posen histèric aquestes demandes que se senten contínuament als bars, que si “un tallat curt de cafè amb la llet natural!”, que si “un cafè amb llet amb la llet ben calenta!, que si un descafeïnat…”. Dubto que els cambrers s’entretinguin a satisfer tantes combinacions diferents de clients capriciosos: difícilment les podran memoritzar.

El cafè estava lligat, en la meva memòria personal, a aquelles cafeteres de tota la vida (a casa en dèiem “potxoles”) que s’omplien amb cafè mòlt (molt, segons el IEC), caigudes en desigual batalla enfront de les nespresso, o com es diguin, que no és que facin un cafè millor, només que són més pràctiques però també originen més residus: a part del marro, hi ha la càpsula, que per cert no sé mai on s’ha de llençar (envàs, on vas?).

[Imatge: articulo.mercadolibre.com.ar]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!