Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall i Camps

Mentides i cintes de vídeo (‘Operación Palace’)

Com era de preveure, “Operación Palace”, el programa especial sobre el cop d’estat del 23-F, emès ahir per la cadena espanyola La Sexta ha generat un gran rebombori, constatable des de la gran ebullició que van experimentar les xarxes socials (amb trending topics i demés) fins a les crítiques de calibre divers que avui oferien els comentaristes televisius dels mitjans de paper.

Com ja es va encarregar d’avançar Jordi Évole, no es tractava d’un reportatge més sobre l’asonada militar de fa 33 anys, sinó d’alguna cosa molt diferent, que no va quedar concretat fins al final del visionat del programa: era una mena d’experiment consistent, com se sap, en fer creure que el cop va ser en realitat un fals cop organitzat mil·limètricament precisament perquè fracassés i contribuís, per tant, a consolidar la feble democràcia d’aquell moment.

Pel que fa a la recepció del programa hi va haver de tot, des de gent que s’ho va empassar sense més ni més fins els que des d’un principi van recelar del que se’ls oferia en pantalla. No vull fer-me el llest, però he de dir que jo pertanyo a aquest segon grup de teleespectadors. Després d’una primera “revelació” perfectament possible (una reunió secreta entre alts càrrecs al famós hotel Palace), aviat es van anar desgranant uns fets i unes circumstàncies poc creïbles: per exemple, tot el procés de selecció d’un director de cinema que enregistrés el fals cop o el suposat assaig general la vigília van ser simplement risibles, més pròpies d’una broma del 28 de desembre.

Però el que definitivament em va fer convèncer que allò no anava de veres (però que tampoc era un simple engany o una patranya, com diu avui algun diari) és el fet inversemblant de que uns fets coneguts per centenars de persones, entre polítics, periodistes, policies i militars, haguessin quedat en el més absolut secret fins que, 33 anys més tard, uns quants dels protagonistes s’han posat d’acord, oh casualitat, en revelar-ho tot a una cadena televisiva.

La crítica al programa té dos fronts, el periodístic i el polític. Des del periodístic s’ataca l’experiment titllant-lo d’espectacle, de crear expectatives falses per fer créixer l’audiència… Doncs jo trobo que va ser d’allò més frappant, no es va enganyar ningú, tècnicament va estar molt ben elaborat i, en definitiva, va constituir una estimulant variació d’altres experiències similars.

I pel que fa al vessant polític, és on “Operación Palace” amaga tota la seva intencionalitat. Al final del programa Jordi Évole, com volent justificar els previsibles atacs d’una part de l’audiència, va dir que el seu “engany” va durar només una hora però que en altres instàncies ens han estat enganyant i ho continuen fent, sense dir-nos tota la veritat. Perquè aquest era l’objectiu del programa: fer palès amb quina facilitat es pot construir una “veritat” i fer-la creïble a una societat manipulable i ingènua a més no poder. I fer-ho sobre un tema que, per les seves especials característiques, més dubtes continua suggerint. 

Lamentablement queden moltes coses al tinter del 23-F. Perquè sapiguem la veritat de veritat (i valgui el joc de paraules) encara hauran de passar molts anys, fins que es morin tots els protagonistes i es desclassifiquin molts documents. Fins llavors, continuarem sent carn de canó de teories de tota mena, creïbles o increïbles, conspiranoiques o ben treballades sobre aquell fatídic episodi de la història de l’estat. Fatídic per les conseqüències que a la curta i a la llarga va comportar.

[Imatge: www.lasexta.com]



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Política per jordicc | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent