Jo sóc d’una generació que és filla d’una altra que va passar una guerra i una postguerra, on la necessitat, el sentit comú i l’ètica, les tres coses alhora, duïen a una acurada administració del menjar que es comprava, que es cuinava i que es consumia. Les sobres d’un guisat s’aprofitaven l’endemà en un plat de pasta, la verdura no consumida acabava triturada en una sopa (la cultura del mini-pimer) i si un plàtan madurava per un cantó, es tallava una meitat i s’aprofitava l’altra mitja.
Però sembla que aquesta assenyada política, tan beneficiosa per a l’economia domèstica i per a la sostenibilitat del planeta, ha passat a la història. El consumidor actual s’ha convertit en un comprador compulsiu que exigeix trobar de tot al súper, com si fos l’antítesi d’un economat soviètic, i que rebutja el tomàquet que presenti el cop més imperceptible. No es tracta de posar-se tremendistes (ni de dir allò que sentíem de petits: “com es nota que no heu passat una guerra” quan no ens acabàvem el plat de cigrons), però una reflexió individual i col·lectiva del perquè som així de consentits i un propòsit d’esmena en les nostres conductes consumeristes no estarien de més. La crisi que a tots afecta, intensament i extensament, ens hi ajudarà de ben segur.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!