Les aigües turbulentes

Si tenim un exèrcit que es diu cultura, com molt atinadament va dir Titot no fa gaire, avui ha mort un dels generals més prestigiosos d’aquest exèrcit. Serra d’Or, la Gran Enciclopèdia Catalana, la Geografia Comarcal de Catalunya, l’editorial Curial, Els Marges, el Congrés de Cultura Catalana, l’Avui, la Revista de Catalunya… en totes les grans iniciatives de la societat civil de les darreres dècades hi trobem la participació, d’una manera o altra, de Max Cahner. Rera un aspecte fràgil i d’una proverbial timidesa s’amagava un dels grans dinamitzadors de la nostra cultura. Com a conseller va iniciar una decidida política de creació d’estructures (culturals) d’estat que, com tants altres començaments il·lusionants, aviat va ser refredada. Diuen les cròniques que quan el 1984 va cessar del càrrec, pels despatxos del Departament van començar a aparèixer missatges dient “Max torna”. Max Cahner ja no va tornar, i com passa amb tants prohoms d’aquest país, va quedar mig en l’oblit, com si fes vergonya reconèixer-li el seu impressionant full de serveis. Demà li concediran, a títol pòstum, la Medalla d’Or de la Generalitat. Ja està bé, però el millor homenatge que se li pot retre és recuperar aquella política de grans apostes culturals. Vénen temps propicis per fer-les.

[Imatge: www.revistadecatalunya.cat]