Les aigües turbulentes

Doncs ja he rebut les dues dosis d’AstraZeneca! Se suposa que ja soc immune, o casi, al virus que fa any i mig ens ha alterat vides i existències. Si la primera “banderilla” la vaig rebre a Cambrils, per a la segona m’ha calgut desplaçar-me fins a Vilafranca del Penedès. Coses de Catsalut i la seva a vegades peculiar manera d’organitzar punts de vacunació, dies i franges horàries, però en fi, m’ha anat molt bé per fer una mica de turisme per la bonica capital de l’Alt Penedès. Pràcticament no coneixia la població, encara que hi havia passat moltes vegades en cotxe, de jove, en els obligats desplaçaments entre les meves estimades ciutats de naixement i d’adopció.

He de dir que, en aquesta ocasió, l’operatiu de les vacunacions no ha estat tan eficient com el de Cambrils. L’accés al recinte (els locals de la colla castellera de Vilafranca) és un pèl incòmode: quatre administratius preguntant el nom per veure si realment tens cita demanada i preguntant a crits (perquè se n’assabenti tothom) si ja has passat el Covid, si estàs rebent algun tractament contra el càncer i no sé quina altra qüestió que exigeix una certa discreció. La que m’ha atès, sempre en castellà, s’ha acomiadat de mi ordenant-me “izquierdo, ocho!”, que traduït volia dir “braç esquerre” (per on m’havia d’arromangar) i el número de box (o com es diguin aquells separadors) on tindria lloc el fet. Per cert, com a Cambrils, tampoc m’ha calgut identificar-me en cap moment; és a dir, podia haver enviat una altra persona a vacunar-se si ens hagués convingut als dos.

Una vegada vacunat, i aguantant amb el dit el cotonet que et posen al braç, m’he encaminat a la sortida on una treballadora netejava el terra amb una escombra mentre comminava els pacients a “no tirar algodoncillos al suelo” i a sortir al carrer a descansar deu minuts a l’ombra. Ha estat el moment desagradable del dia; aquesta ha estat la conversa amb ella:

• (jo) Si no l’importa, m’espero aquí dins perquè vull anar al lavabo
• (ella) Pues vaya si quiere
• (jo) No puc fins que em tregui el cotonet que he d’aguantat amb una mà…
• (ella) No hace falta, ya se lo quito y le pongo una tirita. ¿Toma antianticoagulantes?
• (jo, pensant-me que era una senyora de la neteja) Deixi’m estar i netegi, que és la seva feina
• (ella, ferida en l’amor propi) Sepa que no soy limpiadora, soy auxiliar de infermería (ho ha dit com si hagués dit “soc catedràtica de física quàntica!”)
• (jo, incòmode) Perdoni, no ho sabia…

M’ha posat la tirita, he anat al lavabo i al sortir, després d’excusar-me de nou, m’ha tornat a recomanar descansar deu minuts a la fresca, i això he fet. El lloc, al sortir del local, és el passeig de Prim de la capital penedesenca, ben a prop del monument al seu fill més il·lustre, Manuel Milà i Fontanals (imatge), el primer que tractà científicament la divisió dialectal del català. Després de prendre’m un cafetó, he fet un recorregut pel centre històric de Vilafranca, amb la seva animada vida comercial i els seus edificis gòtics i modernistes.  Al segon estil correspon la façana de l’Ajuntament que dona a la plaça, escenari de gestes castelleres, com oportunament ens recorden set plaques encastades al terra.  El gòtic més pur i proporcionat caracteritza la basílica de Santa Maria, l’interior de la qual també he tingut el plaer de visitar.

Ja estic vacunat. Casualment ahir vaig rebre el carnet del Consell per la República. D’alguna manera, des d’avui em sento una mica més protegit de dos virus tant diferents com indesitjables.

[Imatge: Viquipèdia]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!