Les aigües turbulentes

Qualsevol consideració sobre aquesta pel·lícula queda condicionada pel fet de que jo hi vaig intervenir en qualitat de figurant. Vull dir amb això que hi ha un interès de part a l’hora de parlar-ne bé. Maspalomas, títol de la pel·lícula, fa referència a la zona turística del sud de Gran Canària on el protagonista, Vicente, jubilat gai, frueix dels seus darrers anys de vida més o menys activa. Però com que no tot és perfecte, una greu incidència de la seva salut (una feridura) determina que la seva filla (perquè ell havia portat una amagada vida d’hetero casat durant molts anys) l’ingressi en una residència d’ancians al seu Euskadi nadiu. El nou entorn, que a més és una institució catòlica, ple de persones a qui els costa acceptar segons quines realitats socials, determinarà que el Vicente es tanqui novament en un armari del qual va sortir fa uns anys. A partir d’aquí, la relació ambigua amb els residents, entre el silenci i la tímida socialització, la necessitat de donar sortida a la seva sexualitat i la tensió amb la seva filla, que mai no havia acceptat la seva nova vida canària, constitueixen el nus del guió de Maspalomas.

És una excel·lent pel·lícula, de la factoria Moriarti, a la qual pertanyen els dos directors José María Goenaga (guionista) i Aitor Arregui (Handia, Marco), magnificament protagonitzada per José Ramón Soroiz. Té l’agradable particularitat que és parlada en èuscar, subtitulada en castellà. Un aconseguit tractament cromàtic diferencia les dues vides del protagonista abans i després de l’ictus: el que és llum i color del sol, les dunes i el mar de les Canàries es transforma en receptacles tancats, blavosos i foscos de la residència basca, no depriments però si tristois. Les aportacions musicals del film també són destacables, incloses les de Jimmy Sommerville i Franco Battiato, que clou la cinta amb el seu “La stagione dell’amore”, encertat resum de l'”anar i venir” sentimental i sexual del protagonista.

Potser el més destacable de la pel·lícula és que planteja la gestió de l’homosexualitat d’una persona al revés de com estàvem acostumats fins ara, quan el que primava era el procés d’acceptació personal i divulgació dels propis desitjos o maneres d’estimar. Aquí s’inverteixen els termes, algú completamente “desarmaritzat” (quina paraula més horrorosa!) decideix tornar a amagar-se entre quatre parets imaginàries, cosa que, com demostra el film, és completament possible. Però, és clar, aquesta solució tampoc és satisfactòria ni per al Vicente (que ha de conviure amb un fatxa a l’habitació mentre intenta amb l’ajuda del mòbil donar sortida clandestina a les seves necessitats sexuals sota els llençols) ni per a ningú més.

Com queda dit, vaig tenir l’oportunitat de participar en la filmació de la pel·lícula, una inoblidable experiència que mai m’hagués imaginat a la meva edat i amb una nul·la vinculació durant tota la vida al que signifiqués interpretacions en qualsevol disciplina artística. Per precisar-ho bé, vaig ser contractat com a figurant al costat de centenars de persones més sense lligams amb el món del cinema: durant el rodatge, vaig conèixer uns catalans que s’hi havien apuntat mentre estaven de vacances allí. Vaig participar en tres escenes, si bé no m’he pogut reconèixer en cap d’elles, o per la multitud que hi participa o per qüestions d’il·luminació i d’imatge difuminada: a la platja nudista, en un carrer de Playa del Inglés i en una discoteca. En aquesta darrera figura que ballava sostenint una copa de coctel, una beguda blava d’atrezzo que, naturalment, no vaig ingerir. La filmació de les escenes, amb l’encarregada de vestuari seleccionant la roba, les indicacions de la cap de figurants (“ara camineu”, “ara feu veure que parleu”…), les innombrables preses abans de sentir l’esperat “és bona” o els descansos per menjar de càtering (manifestament millorable) van estar plens de detalls que van fer inoblidable l’experiència. Les tres jornades foren maratonianes i arribava rendit a casa. Espero que com a mínim els donin (se’m permet dir “ens donin”?) algun Goya, guardó que no és desconegut a cal Moriarti.

[Imatge: filmaffinity.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!