Les aigües turbulentes

Ara s’ha posat de moda, en el món eternament canviant de la publicitat televisiva, posar a la picota les marques blanques. “Es que usa un suavizante de marca blanca“, li diu el pulcre operari (sempre són joves i van nets i polits) a la mestressa de casa expectant per saber la raó de perquè la rentadora no li va bé. Els rentavaixelles de marca bona condeixen molt més i, sobretot, no són “de marca blanca”, la nova manera d’empastifar i proscriure uns productes de no prou qualitat, segons alguns. Fins fa poc, aquestes marques eren titllades de “barates”, com volent dir: “només les fan servir la gent pobra i menesterosa però tu, televident intel·ligent, (et penses que) no ho ets”.

Que la crisi ha portat a un augment espectacular de la facturació de productes de marca blanca és una realitat que no cal contrastar amb cap estudi de mercat, i en tot cas és perfectament lògic i legítim. I que el seu revers, és a dir la devallada de les marques de tota la vida, ha fet pupa als corresponents fabricants també és una obvietat fàcilment constatable amb les mogudes que han posat en marxa: des d’anuncis específics defensant el lobby dels logotips tradicionals fins a estratègies amb targetes de fidelització, punts i descomptes, passant per un reforçament de la presència a les mil i una cadenes de l’espectre televisiu.

Per defensar-se de la invasió de la marca blanca, és a dir, l’aixoplugada rera les grans cadenes de supermercats, les marques tradicionals han argumentat que la diferència de preu obeeix a les inversions que les grans corporacions fan en investigació i innovació, paraules que sonen molt bé a l’uomo qualunque consumidor. Però que no ens enganyin: la verdadera diferència de preu és a compte de l’enorme inversió publicitària endegada per mantenir el nivell de coneixement i popularitat de la marca entre el gran públic. Sí, senyors, l’euro o els cèntims d’euro que paguem de més quan comprem un iogurt Danone, un envàs de Fairy o un pot de Nescafé (perdoneu la cita publicitària) serveixen per finançar els anuncis televisius que, abans, durant i després de la pel·lícula, insistentment, abusivament, inevitablement, ens suggereixen, recorden o casi obliguen a comprar, justament, un iogurt Danone, un envàs de Fairy o un pot de Nescafé.

Això sí: cadascú és lliure de comprar-los o no.

[Imatge: ahir il·lustrava l’apunt amb una divulgació històrica i avui, per no haver de posar cap producte i fer més publicitat, insisteixo en la idea. El senyor del retrat és Francisco Tadeo Calomarde, ministre de Ferran VII d’Espanya, que va rebre una sonora bufetada en públic de part de la infanta Lluïsa Carlota quan el ministre li va mostrar el decret que restaurava la Llei Sàlica; diuen que la resposta de Calomarde va ser: ‘manos blancas no ofenden’; retrat de Luis de la Cruz y Ríos, copia de Vicente López; es.wikipedia.org]