Les aigües turbulentes

Més enllà dels crispats actes electorals, de l’avorrible debat sobre el RUI i del vergonyós tripijoc de can Barça, el titular periodístic del dia ha estat la detenció d’Alejandro Cao de Benós per tràfic d’armes. Aquest peculiar personatge, conegut pel seu càrrec d’ambaixador “oficiós” del govern de Corea del Nord, és tarragoní (bé, de Vespella de Gaià) igual que un servidor, cosa que afegeix un innegable interès a la notícia.

Pel que tinc entès, aquest senyor és l’únic estranger (respecte a Corea del Nord, vull dir) que té un càrrec de màxim nivell representatiu d’aquell govern asiàtic. Sempre m’he pregunt com el règim de Pyongyang, tancat, recelós i paranoic per naturalesa, va confiar alegrement en algú que li és tan aliè. Per molt entusiasme que demostri per la causa comunista i de defensa del proletariat o lleialtat absoluta al Gran Líder (o com es digui) Kim Jong Il i als seus sequaços, no se’ls ha passat mai pel cap que podria ser un espia o un doble agent? En fi, ells sabran.

Cao de Benós ha tingut fa poc una iniciativa certament noticiosa. Ha obert al carrer Rebolledo de la nostra ciutat una mena de local-taverna, seu de l’associació d’amics de Corea del Nord i dedicada a aquell país i a la ideologia que dóna sentit a la seva existència. El fet, sorprenentment (o no tant, la capacitat de sorpresa se’ns va esllanguint amb els anys) no ha merescut cap mena de rebuig. Algú s’imagina la que s’armaria si s’anunciés l’obertura d’un local similar però d’ideologia ja no dic feixista sinó simplement ultradretana? No dic si aquest tipus d’activitats han de gaudir de permís per funcionar amb normalitat, és una qüestió delicada, només poso de relleu les diferents vares de mesurar.

I ja que parlem de vares de mesurar, una reflexió per a Cao de Benós i tots els que segueixen, comprenen o justifiquen la dictadura nord-coreana. El que ell ha fet a Tarragona és una cosa tan impensable com obrir al centre de Pyongyang un local dedicat a Catalunya i a la defensa del model polític liberal. Allí, a un país on et confisquen el mòbil només passar la frontera i on t’assignen un “guia” que t’acompanya les vint-i-quatre hores per ensenyar-te el que ells volen. Aquesta és la diferència entre ells i nosaltres: aquí li deixem fer el que allí no podríem fer nosaltres.

[El títol de l’apunt fa referència al final d’un conegudíssim acudit sobre les dues Corees que s’explicava quan jo era molt jove; m**** vol dir ‘merda’, per si algú no ho ha pescat; imatge: foto Tjerk van der Meulen, www.ara.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!