Les aigües turbulentes

La pel·lícula narra els últims temps de la presidència d’Abraham Lincoln, aquells en què malda per fer aprovar l’esmena constitucional d’abolició de l’esclavitud alhora que ha de posar fi a la Guerra de Secessió. Paral·lelament, ha de conviure amb els problemes que li ocasionen un fill que es vol dedicar a la milícia i una dona migranyosa.

Lluny de ser un panegíric del president assassinat, o una superproducció de masses i efectes especials, o, en fi, un retrat autocomplaent de les institucions polítiques nord-americanes, el film ens mostra un Lincoln que no dubta en autoritzar tot tipus de martingales èticament dubtoses per aconseguir el fi proposat: compra de vots de diputats, pressions, maniobres per endarrerir una pau possible que hagués fet canviar els seus plans legislatius… I gairebé sempre en escenaris interiors, més aviat lúgrubes i desordenats, gens glamurosos, ressaltats per una fotografia de tons foscos.

Lincoln, obra de Spielberg abans que se m’oblidi, ens planteja, com tantes altres pel·lícules de temàtica política, el vell dilema maquiavèlic: la fi justifica els mitjans? Bé, en aquest cas la fi era l’abolició de l’esclavatge i sembla que pocs mitjans han de ser reprobables per tal d’aconseguir-la. El debat és obert. En tot cas, el fet que el president Lincoln, per aconseguir un propòsit tan noble com la igualtat dels éssers humans per raó de raça hagués de “treballar-se” cada representant del Congrés demostra que als Estats Units del segle XIX l’opinió pública estava molt més dividida sobre el tema que avui en dia, en què un mulat ocupa el lloc d’Abraham Lincoln.

Magnífic treball de Daniel Day-Lewis (En el nom del pare). Oscar a la vista?

[Imatge: www.imdb.com]