Les aigües turbulentes

Té l’aspecte, i ho és, de vell funcionari espanyol: la cara, apergaminada, com de no prendre mai el sol. El gest quan parla, altiu. Molt catòlic, sembla. Es diu Carlos Dívar i és el president del Consejo General del Poder Judicial de l’estat. La seva història és de sobres coneguda: va carregar als comptes de l’organisme que presideix moltes factures de sopars i d’hotels en uns llargs caps de setmana i en llocs tan inesperats com Marbella o el Carib. Qui vulgui aprofindir-hi, aquest inmens safareig anomenat internet va ple de detalls sobre el cas, verdaders o falsos, que de tot hi ha.

Descobert el pastís, es va posar en marxa tot el protocol previst per a aquests casos. A saber, primer va negar-ho tot. Molts dies després, va convocar una roda de premsa convenientment alliçonat pels seus assessors de comunicació, insistint en la seva innocència, dient que té la consciència tranquil·la i sense donar explicacions sobre quin era el o la vip que l’acompanyava en aquests viatges “oficials”, però puntualitzant, això sí, que els hotels no eren de luxe, sinó de quatre estrelles. Fascinant. Després, els components del Consejo que són de la corda ideològica de Dívar l’han defensat a capa i espasa. Finalment, sembla ser que acabarà dimitint, però tampoc ho ha assegurat categòricament sinó que, amb el tacticisme irritantment habitual a què ens tenen acostumats els dirigents públics, ha postergat la decisió i s’ho ha fet venir bé per presidir avui no-sé-quin acte commemoratiu. Pena per als periodistes: l’havia d’acompanyar el rei, que ha hagut d’absentar-se degut a l’oportuníssima defunció d’un príncep àrab.

Ara toca fer preguntes: ningú no sabia el que feia aquest senyor? El Consejo que presideix no té interventors? Ningú no fiscalitza les despeses? Per què ha tardat tant a parlar, amb ocultacions o directament mentides? Per què ha embolicat tant la troca quan hagués estat més elegant per ell reconèixer-ho tot des del principi? Per què ens prenen per idiotes? Aquests dies es commemoren els 40 anys del Watergate, aquell affaire que va fer caure tot un president dels Estats Units, Nixon, després de negar durant anys el que es va acabar sabent de totes maneres. No hi ha tanta diferència entre els dos casos, salvant-ne la transcendència, és clar.

L’escàndol Dívar, encara que de modestes dimensions , és molt significatiu perquè ens dóna una idea de quins valors han estat usuals a l’estat espanyol aquests darrers anys, si encara no els sabíem: diners públics per a usos privats, mentides, manipulació dels fets, aferrament als càrrecs com les lapes a les pedres, hipocresia i doble moral, capelletes, favors…

Això és el que no vull per al meu bell país, Catalunya, quan sigui lliure del tot. El meu bell país, lijepa naša domovino, és el títol de l’himne nacional croat, aquell altre bell país mediterrani independent, aquest sí, des del 1990. Independència que li permetrà avui a l’Eurocopa jugar (i potser guanyar) Espanya, el país de Dívar i companyia.

[Imatge: Dubrovnik, a la costa adriàtica; www.lacroacia.es]