Les aigües turbulentes

Com canvien les coses. El que està passant els darrers dies, les manifestacions diàries en contra de l’empresonament de Pablo Hasél i els seus posteriors excessos, en un altre temps hagués merescut per part meva la condemna més rotunda, sense miraments. Però fins i tot persones d’ordre com jo tenim també un límit, i el que els altres consideren (i jo mateix anys enrere hagués considerat) una inqualificable violació de les normes de convivència, per a mi és una altra cosa després d’aplicar-hi una molt saludable dosi de reflexió i amplitud de mires. Fins i tot he posat la foto de Hasél (per uns dies) al meu compte de Twitter, com a mostra de reivindicació de la llibertat d’expressió. Una cosa inaudita.

La violència practicada els darrers dies (perquè és violència, no ens enganyem amb tripijocs semàntics) és segurament inevitable i potser necessària com a vàlvula d’escapament de l’acumulació de tensions, neguits i frustracions ben variades, des de crisis econòmiques i malestars socials fins a un procés independentista encallat i desorientat o una palpable sensació de pèrdua de drets i llibertats, passant per una pandèmia de les que faran època. Casi res. Els desgavells als nostres carrers no sé si són justificables però sí comprensibles. El que em pregunto, però, és quin límit hem de posar a aquesta “comprensió”. Podem fer els ulls grossos a la crema de contenidors (que algú haurà de pagar, per cert), a l’assalt d’entitats bancàries antigament “nostres” (que no dic que em produeixi una secreta satisfacció, ho confesso) o a les pintades a la façana del periòdic més infecte de Catalunya (salvada la incongruència de fer-ho en nom de la llibertat d’expressió), però si tolerem aquestes excessos, llavors quin és el límit? Perquè hi ha d’haver un límit, és clar.

Les manifestacions de les darreres nits no són un refredat, són l’estornut, no resultat d’un refredat sinó d’unes malalties (en plural), La feina serà identificar-les bé i actuar en conseqüència. No ens enganyem tampoc amb aquestes mostres de descontentament, perquè s’hi donen molts elements. Dic el que ja vaig dir amb les famoses manifestacions d’Urquinaona de fa dos anys: és ben fàcil manipular-les i que cada un en tregui el profit buscat. Entre el personal que hi participa s’hi barreja de tot, des dels convençuts per una bona causa, els bona fe, els que passaven per allí, joves amb ganes de gresca, els inevitables infiltrats… Com diuen a Espanya, A río revuelto… Per cert, ja han arribat aquells famosos anarquistes italians o no se’ls espera?

Acabo amb els Mossos, sempre en el punt de mira. Que al Cos cal fer-hi neteja, em sembla que tots hi estem d’acord. El que no podem fer és criminalitzar-lo en bloc per unes actuacions puntuals d’unes unitats concretes (que cal investigar i sancionar si escau). El Cos és el mateix que el 17-A, recordeu? Llavors tot van ser clavells i aplaudiments. Es parla de canviar el model policial. No sé ben bé què es vol dir amb això. Les unitats encarregades de mantenir l’ordre els carrers i evitar danys en persones o en béns (que per molt “comprensibles” que siguin, s’han d’evitar igualment) han d’existir. Caldrà canviar els protocols d’actuació, rellevar comandaments, depurar-los de fatxes o d’agents tòxics, canviar-los el nom i el que sigui, però les unitats hi han de ser. De manera que sobren les volades de colom de determinada formació política, i menys plantejades com a condició sine qua non per donar suport a l’encara nonat govern català.

[Imatge: Vilaweb]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!