Les aigües turbulentes

Amb l’encesa de l’estel que culmina la torre de la Mare de Déu, la Sagrada Família completa una nova etapa en el seu secular discórrer cap al desitjat acabament. Per a alguns, l’acte d’avui haurà estat, com és tot el que rodeja l’emblemàtic monument gaudinià, un anacronisme o fins i tot una ridiculesa; no entenen o no suporten la pervivència d’aquesta manifestació d’espiritualitat feta pedra. Per a molts d’altres, jo entre ells, haurà estat un petit chute d’optimisme, d’emocions contingudes, de feina enllestida i ben feta, de tantes coses…

Per als que som barcelonins de naixement i de cor, per als que ens hem criat al barri que acull el temple i per als que ens hem educat literalment a l’ombra de les torres de la façana de la Passió, que la Sagrada Família completi una nova fita del seu periple constructiu, que a vegades temem inacabable, és motiu d’alegria, de celebració i de proclamar-ho als quatre vents. Raó de més si aquesta obra col·losal, gairebé faraònica, compta amb detractors escassos en nombre però qualificats, com és el cas.

D’entre les mogudes de l’acte d’avui, m’ha emocionat el fet de veure els gegants de Barcelona (l’Hereu i la Pubilla, no sé si encara se’ls coneix amb aquests noms) entrant dins del temple. Era la primera vegada que això passava. Veure junts dos dels meus referents infantils més estimats m’ha omplert d’enyorança cap a altres èpoques. L’estel marià que ja il·lumina la nit barcelonina (i catalana) serà des d’avui un senyal d’una nova passa aconseguida i estímul per propiciar la culminació del temple ben aviat.

[Imatge:beteve.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!