Les aigües turbulentes

La imatge de l’apunt d’avui forma part de la llista de preus penjada al carrer d’una coneguda pizzeria de Las Palmas de Gran Canaria. Es diu Calabrè (així, amb accent obert) i gaudeix de bona fama segons el que opina la gent a les xarxes socials i com vaig poder comprovar personalment la setmana passada tot degustant dues pizzes diferents (porcions compartides amb companys de taula, a sota).

Entre els comentaris laudatoris, n’hi ha un de força significatiu: és una pizzeria de menjar italià regentada per italians. No ha d’estranyar, doncs, la broma que s’han empescat tot oferint pizzes hawaianes o plats de pasta de carbonara amb nata a 100 euros (!). La primera vegada que vaig passar per davant no m’hi vaig fixar. La segona vaig pensar que es tractava de la promoció d’una pizza gegantesca (per a 5 o 6 comensals) a 100 euros. La tercera, per fi, vaig entendre que es tractava d’una manera elegant de no permetre l’entrada al local a qui gosés demanar una pizza hawaiana, un veritable disbarat per als cànons gastronòmics del país de la bota.

¿És que no es poden elaborar i servir pizzes hawaianes, amb tot el seu arsenal de pinyes, plàtans o trossets de pernil dolç? És clar que sí! Jo mateix n’havia menjat en el passat, ara ja em costaria més fer-ho. El problema és dir-ne pizza, d’aquesta combinació que no és més que una imaginativa manera que en el seu dia van trobar els emprenedors no italians (em temo que l’invent és nord-americà) per innovar, sorprendre un consumidor sempre necessitat de canvis i sorpreses i fer-ne calaix. Cap problema. Però que no en diguin pizza, si us plau! Passa una mica com amb la paella, de fet. Hi ha “arròs amb coses” que no mereix tal nom, i també hi ha “bases amb tomàquet, mozzarella i coses” que tampoc no haurien de ser batejades amb el nom de pizza.

Em temo que la batalla està perduda perquè fa anys i més anys que perdura l’ús sacríleg del mot per designar tota mena d’invents (se n’han arribat a fer de xocolata, o sigui que…). Acontentem-nos, els amants de les pizzes, amb assaborir-les en locals tan acreditats com l’esmentat Calabrè o el Pic Nic, els dos més recomanables de Las Palmas.

[Imatges: fotos de l’autor]

[Si no hi ha daltabaixos personals o informatius i d’actualitat que ho justifiquin, que tot podria ser, el bloc i el seu blocaire es prenen uns dies de vacances; tornem al setembre]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!