El programet que TV3 emet després de les notícies del migdia, en el qual el xef d’un restaurant elabora i ens explica una recepta culinària, està prou bé. Alguns plats, si fem abstracció de reduccions de xerès, sals Maldon i altres històries, poden ser assumits sense escarafalls per persones normals i corrents com ara nosaltres. Per mi, però, el millor del programa no té res a veure amb la gastronomia: és la cançó que posen al final per acompanyar la llista d’ingredients. Hi escoltem verdaderes delícies i mai no ens diuen de quin intèrpret o tema es tracta.
El que ja és més discutible en el programa és el model de llengua que s’hi fa servir. Hi sentim de tot, des d’agraïts accents d’Osona, el Pallars o les Terres de l’Ebre fins al catanyol més barroer, línia TV3 (ai, aquestes esses sonores…), passant per voluntarioses intervencions en la nostra llengua de persones manifestament castellanoparlants, a qui s’ha de reconèixer l’esforç.
Estaria fora de lloc dedicar-se, inquisitorialment, a cercar, seleccionar i donar difusió a cada barbarisme, mala dicció o agressió a la sintaxi que hi escoltéssim. Donaria molta feina i, en tot cas, els cuiners o propietaris de restaurants que hi intervenen no són professionals de la llengua (bé, sí, però la fan servir físicament per tastar el punt de sal de les seves creacions). Avui, però, no puc evitar esmentar el què s’ha sentit aquesta tarda, quan el restaurador de torn ha parlat de “botigues de despulles”. Quan ho he escoltat, m’he quedat parat. Ell pensava en despojos, és clar, i havia d’haver dit menuts o triperia, però no he pogut evitar pensar en uns hipotètics comerços de cadàvers. M’ha fet riure i tot.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!