Les aigües turbulentes

Aquests dies fa sis anys del greu accident a l’estació de Jesús de la línia 1 del metro de València. Aquest bloc encara no havia nascut, però d’haver-ho fet de ben segur que li hagués dedicat un apunt per tres raons: perquè, com sap el meu entorn, tot el que tingui a veure amb el transport públic em mereix un interès especial; perquè l’hagués convertit en un homenatge personal a les nombroses víctimes que va provocar l’esdeveniment; i per denunciar, llavors com ara, el curs i el desenllaç de la investigació que es va obrir per determinar-ne les causes i les responsabilitats.

Sis anys després, no veig cap raó per no parlar-ne. Tot el contrari, cal aprofitar-ho per denunciar el cas, com ja han fet tot aquest temps, amb envejable constància, els directament afectats. Ja sabeu, 43 morts, 47 ferits, 0 responsables. La investigació va donar apressada carpetada a l’assumpte dient que el sistema de frenada dels combois no era prou avançat, i punt i final de la història.

El trist aniversari coincideix, i ja és mala pata, amb els greus incendis del País Valencià, amb el resultat de mils d’hectàries cremades, una víctima mortal i dos helicòpters estavallats quan encara no s’han apagat les flames. Com la bolcada del vagó de metro, darrera els actuals focs també hi ha obsolescències tècniques, insuficients recursos i reprobable absència dels mateixos polítics que acudirien a fer-se la foto si es tractés de tallar una cinta.

Si a això li sumem parcs temàtics deficitaris, agressions a la llengua, aeroports fantasmes, agressions urbanístiques de punta a punta del territori i corruptel·les diverses, convindrem en què els nostres compatriotes del sud s’estan ben guanyant el paradís en vida.

[Imatge: concentració en memòria de les víctimes el 2011; www.racocatala.cat]