Les aigües turbulentes

* L’escenari escollit per l’esdeveniment, l’Aula Magna de la Universitat, es queda petit com diu el tòpic periodístic. Aquí no valen guerres de xifres amb la guàrdia urbana, que òbviament no hi era. El local és ple a vessar i els organitzadors han pecat de pessimistes. Millor.

* És el pessimisme tan típic dels tarragonins, l’abulia tarraconensis en feliç descripció del primer dels oradors, l’Oriol Grau. El famós actor i director tarragoní entra de manera irònicament brillant en el tema, comparant les ciutats de Girona i Tarragona: el nombre d’assistents a la presentació de l’ANC a cada lloc, el capteniment dels respectius ajuntaments en el procés d’independència, etc. Part del públic reacciona amb rialletes nervioses. L’acte d’ahir, però, sembla destinat a començar a desmentir aquesta suposada abúlia.

* El clímax en les “odioses” comparacions de l’Oriol arriba, però, on menys s’espera. Resulta que l’acte de Girona fou presentat pel Quim Masferrer (el “guapo” del Teatre de Guerrilla) que, segons Grau, té unes cuixes d’escàndol, mentre que ell les té en forma d’arc de Berà (sic). Tot ve a tomb perquè el gironí es va abaixar els pantalons com a part de l’espectacle, gest que Grau no ha imitat, és clar. Ja sabem què ens toca, doncs: organitzar un càsting per localitzar les millors cuixes independentistes de Tarragona. Premi: passar a la història, que no és poc.

* La segona oradora és la Patricia Gabancho, aquesta argentina-catalana amb aspecte de professora d’institut que aprofita la seva intervenció per “vendre” el llibre que treurà de forma imminent (s’acosta Sant Jordi…). Té les idees claríssimes i de tot el que diu anoto els quatre objectius que sempre s’ha marcat Catalunya i que també els haurà de tenir presents una vegada aconseguida la llibertat: modernitat, Europa, excel·lència i progrés social. Quatre fites d’acceptació universal.

* Per l’organització parla Pere Pugès, un empresari de Sant Boi que explica de forma entenedora les passes a donar fins el 2014. Torpede de profunditat contra les polítiques contemporitzadores amb Espanya, encara al frontispici de Convergència: “el lliri, a casa; nosaltres, al carrer”. Ovació a la sala, potser la més concloent de totes les de la vetllada.

* Sorpresa de darrera hora. Assisteix el promotor dels Ajuntaments per la Independència i alcalde de Vic, Vila d’Abadal. Adreça també unes paraules al públic assistent i en un moment deixa anar una cosa com “hem de convèncer tothom: jo també ho faré amb els meus companys de partit”. Segona gran ovació de la nit. L’alcalde de Vic és, com se sap, d’Unió. Sembla nítid el missatge que avui l’independentisme tarragoní està adreçant a la coalició.

* La part lúdica de l’acte ha anat a càrrec de So Nat, grup de gralles que ha interpretat El cant de la senyera i l’himne nacional, vestits amb unes cridaneres samarretes, a joc amb la montura d’ulleres d’una de les integrants del grup. Més convencional ha estat Josep Romeu, cantautor de línia Llach (ha interpretat La gallineta), que ha acabat amb un “visca la terra”. Visca.

* A la sortida ens espera la inevitable taula “petitòria”, com la Creu Roja. En dues urnes s’hi recullen respectivament ajuts econòmics i butlletes amb dades personals. Faig la meva aportació, que m’agraeixen vehementment. No home, som els altres els que hem d’estar agraïts.

* L’acte ha durat una hora i mitja, com ja avançava la targeta d’invitació. Surto de dubtes del perquè es fes constar aquesta dada, una mica sorprenent: a les vuit del vespre, només falta mitja hora, comença el sacrosant partit de Lliga del Barça, i tothom vol tocar campanes i anar a la processó. Doncs no en parlem més: anem a veure cuixes, no les de l’Oriol Grau sinó les de Messi i companyia.

[foto: tottarragona.cat]