Les aigües turbulentes

Casualment, la mort de Gorvatxov es produeix pocs dies després d’haver llegit L’enigma rus, de Xavier Roig, un de tants llibres que tenia a la pila de “pendents per quan tingui temps”. El testimoni i les impressions que Roig ens ofereix de la Rússia i la URSS que va conèixer de primera mà ajuden a desfer malentesos i a entendre millor la realitat geogràfica, històrica, política i socioeconòmica d’aquella potència mundial. Per tant, em va anar molt bé per aproximar-me de forma més objectiva i desapassionada a l’actualitat de la guerra ucraïnesa, però també d’aquell fet històric, tan transcendental, com va ser l’arribada al poder de Gorvatxov, els seus intents de modernització política i  l’enfonsament de l’imperi soviètic que, com qui diu, vam viure en directe televisivament parlant. I és que una de les tesis de Roig, potser la principal, és que Occident no va saber o no va voler entendre que Gorvatxov (i el decadent règim que representava) li demanava ajuda per sortir airós de la seva necessària fugida endavant; el líder traspassat va tenir la generositat de fer la primera i agosarada passa, plantejant una mena d’aggiornamento (la famosa perestroika) i una obertura informativa insòlita fins llavors (la glasnost). A canvi, les societats sorgides de l’imperi soviètic necessitaven (i es mereixien) un tracte equivalent per part d’Europa i Estats Units, però la malfiança d’aquests (basada també en un profund desconeixement de la realitat russa, que Roig s’escarrassa en explicar-nos) va fer que el destí del gegant soviètic quedés a la seva sort: va caure el mur i va col·lapsar el sistema socialista, únics objectius de la miopia occidental. El que va venir després és de tots conegut.

Adéu, Mikhail Serguéievitx Gorvatxov, l’home de la taca al front! Un gran líder del segle XX que li va tocar viure moments extremadament dificultosos per al seu país i per a tota la humanitat. Amb les seves llums i ombres com tot polític de primera fila, naturalment. Puc explicar una anècdota personal que no l’afavoreix. Quan vaig viatjar a la URSS (agost de 1990), el tour organitzat incloïa una fugaç entrada i sortida d’un dia a Lituània. No cal dir la il·lusió que em feia visitar aquella república encara soviètica però que ja vivia el seu propi procés (aviat assolit) d’alliberament nacional. Quina decepció quan el guia oficial ens digué la vigília, textualment, que Gorvatxov havia signat un ucàs prohibint l’entrada d’estrangers a Lituània. Un ucàs. Al 1990, el líder de la URSS encara emetia ucassos, com els tsars de l’antigor. El país estava a punt de girar-se com un mitjó però també semblava que no hagués canviat tant amb els segles: una altra de les idees-força de Xavier Roig. Llegiu-vos el seu llibre. És una manera assequible i pràctica de rendir homenatge Gorvatxov en el moment de la seva desaparició.

[Imatge: enciclopedia.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!