Les aigües turbulentes

Entre gendres, néts i elefants, la monarquia hispànica no va molt fina últimament, no. Com ha canviat tot en poc temps. Hi va haver una època en què la Casa Reial espanyola gaudia de prestigi i popularitat. Hi feia molt el consens entre partits i forces vives (una de les servituds d’aquella tapadera de vergonyes que va ser la transició), consens que es traduïa en un respecte exagerat o en una adul·lació a vegades ridícula. I no parlo només de La Vanguardia. Junt amb aquest pacte de respecte, de silenci i de no remenar el que no s’havia de remenar, hi havia també una política d’imatge i comunicació molt ben portada, que ara brilla per la seva absència.

En pocs anys, la institució ho ha sabut o no ha volgut, m’inclino per això segon, fer un exercici de responsabilitat, de contenció i de saber-se situar al lloc que realment li correspon en l’actual estat espanyol, colpejat per crisis de tot ordre, i ha optat per fer una cosa increïble: distanciar-se de la societat a la qual se suposa que representa i serveix, precisament per justificar la seva funció. Dic increïble però potser no ho és tant, atesos els precedents. Els dos darrers segles, la història d’Espanya ofereix bons exemples de reis allunyats de la realitat del seu país, creixentment aïllats en una bombolla i protegits per una camarilla de lleials que, com s’ha vist, els fan més nosa que servei.

Quan diem que la monarquia és un règim antiquat o caduc ens referim al que ha passat aquests dies a Mallorca, a Sòria, a Botswana i no sabem a on més demà. Tot el contrari que la resta de monarquies europees, començant per la britànica, les més modernes de totes, perquè han aconseguit mantenir-se segles i segles als respectius trons a base d’introduir els canvis legals, ètics i estètics que en cada moment la situació els demandava, just a l’inrevés que els Borbons, ja habituats a sortir del poder per la porta del darrera. Ara que hi caic: de nou ens toca comparar Gran Bretanya amb Espanya i treure’n les oportunes conclusions.

[Apunt dedicat a Enriqueta, que ens ha deixat aquest cap de setmana a Tarragona; en l’amistat que m’unia amb ella hi van tenir alguna cosa a veure Stalin i Marc Chagall]