Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

8 de febrer de 2007
3 comentaris

L’ampolla mig plena

L’actual secretari general de Política Lingüística, Miquel Pueyo, publica un llibre molt adequat pel moment convuls (turbulent, per ser fidel al títol d’aquest bloc) que vivim. De fet encara no és a les llibreries però ja en sabem cinc cèntims. Tracta del procés de normalització lingüística del català i d’algunes actituds excessivament pessimistes pel que fa al seu futur, i que no fan altra cosa que perjudicar-ne l’aprenentatge, la defensa i l’expansió del seu ús. Parla d’un concepte que trobo molt escaient: la "hipocondria lingüística", és a dir, aquesta morbositat en què massa vegades cauen pensadors, opinadors, institucions o polítics en el sentit de remarcar la decadència de la llengua i la seva desaparició en un termini relativament curt.

Naturalment les coses es poden veure de moltes maneres, i totes les opinions són legítimes si estan ben fundades i argumentades. L’ampolla la podem veure mig plena o mig buida. El que no s’hi val és pronosticar un futur negre per a la llengua quan la idea que es té és la de l’entorn social i poca cosa més, i no es tenen en compte dades objectives ni l’evolució de la sòciolingüística (els "astròlegs lingüistes" en una altra afortunada expressió de l’amic Pueyo).

Jo sempre he sigut més aviat optimista, i ho he estat justament per l’argument principal que dóna Miquel Pueyo: quin interès volem que tinguin els nouvinguts (o no tan nouvinguts…) pel català quan els seus defensors es planyen contínuament? Que si a la botiga no m’entenen… que si la carta del restaurant no està en català… que si els nens juguen en castellà al pati… Ja n’hi ha prou de fer el ploricó. El que cal és defensar la llengua activament (eines n’hi ha més de les que ens pensem) i tenir una actitud molt més positiva.

  1. Però ens obliguen a parlar-ne.

    Què és el que fa que tothom a Catalunya sapiga ben bé el castellà i una part important no sapiga el català.

    El sistema establert des de la dictadura franquista.

    Hom no crítica que la gent no puga conèixer el castellà com una llengua més.

    El que passa és que el castellà no deu ser llengua obligatoria a Catalunya i per tant llengua vehicular.

    Prou de síndromes d’Estocolm.

    D’aquest tem no tindriem ni què parlar, però la dictadura franquista encara cuetja i ens fan parlar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!