Les aigües turbulentes
Bloc personal de Jordi Casadevall Camps
Cada vegada sembla més complicat que l’independentisme (no el retòric, sinó el desacomplexat) arribi a una entesa per presentar una única candidatura. Ja em vaig estendre sobre la qüestió en una sèrie de diversos articles, bastant llegits per cert, i em ratifico en la idea de que s’ha d’assumir que poden haver-hi raons poderoses per no aconseguir-ho, des de la premura de temps (els terminis són inexorables) fins el caràcter dels diversos líders, des de la inevitable qüestió del lloc a les llistes (qui va a on?) fins a la confluència d’estratègies divergents per al dia després de les eleccions.
Si no poden arribar a un acord per alguna d’aquestes raons, serà una llàstima, però ho entendrem. Tot té una explicació i els ciutadans mitjans som comprensius. Ningú no ha dit mai que fos fàcil aconseguir-ho. Només demano una cosa a les diferents propostes que hi ha sobre la taula i als seus dirigents: que per justificar que no es troben mai per parlar donin les peregrines excuses que s’han sentit aquests dies. Que si he de passar consulta a aquella hora, que si t’he enviat una carta i no me l’has contestat, que si m’entero de tot pels diaris i ho vull per canals oficials, que si no em contestes els missatges del mòbil…
Per assistir a aquest espectacle, ja tenim els “altres” polítics. Criaturades, no, per favor.
Respon a carme Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Home, Jordi, no sé quina és la teva situació personal i professional però, a mi, si algú em “cita” un dia determinat, primer hauré de mirar si treballo o no ja que alguns, malauradament, treballem amb un horari definit. Hi ha quin pot flexibilitzar el seu temps i hi ha qui no, això no és gaire difícil d’entendre.
Crec que ho veig un xic diferentment.
La unitat ja està assolida. Ja existeix des de fa temps una candidatura independentista. És Reagrupament. Ni més ni menys que 3.500 persones unides i al corrent de pagament d’una quota des de fa temps. Això és seriós. No altres frivolitats.
Altra cosa és que 3 persones individuals (per conegudes que siguin) no es vulguin afegir a la unitat, i fins i tot pretenguin trencar-la des del moment que creen una 2a candidatura a manca de 2 mesos per la campanya electoral.
Pensem que Reagrupar és pràcticament sinònim de unir.
Al meu entendre, dividir i trencar la unitat independentista no són actes propis d’independentistes sincers. Quan Laporta, Tena i Bertran em demostrin amb fets que conflueixen en una llista única, llavors em creuré, amb fets, que són sincerament independentistes. Mentres divideixin les candidatures i portin la seva 2a fins a les últimes conseqüències (les eleccions), pensaré que fan com Carod i Puigcercós, que s’omplen la boca d'”independència”, però que a la pràctica li fan el joc a Espanya, de manera que només queda una candidatura independfentista unitària: Reagrupament.
M’agrada aquest apunt.
Jo fa temps que tinc clar el meu vot per la independència.
En les meves converses amb parents i amics sempre deia que allà on anés Laporta, allà aniria el meu vot.
Ara a més s’ha ajuntat amb un altre crack com és López Tena i per tant raó de més per votar SI.
Tot pot ser més fàcil.
És senzill, només cal que es voti per l’independentisme sense complexos i ens en sortirem!
El títol diu “unitat de l’independentisme”. I la primera frase diferencia “l’independentisme retòric” de “l’independentisme desacomplexat”. Tota unitat, doncs, és una divisió, ja que és unitat “cap endins” i divisió “cap enfora”. Alguns dels missatges anteriors demostren que la idea d'”unitat de l’independentisme” és relativa, i que cadascú pot erigir-se en nucli d’aquesta “unitat”.
És a dir, que la unitat no ve condicionada tan sols per les “condicions” de la unitat (que serien com les “lleis” de la física o els “axiomes” de la matemàtica) sinó també per qui fa de “pal de paller” de la unitat (que seria com el “punt de partida inicial” en un sistema físic). La manca d’un moviment de base prou fort fa que ni l’establiment de les condicions ni la tria del “pal de paller” es puguin fer amb unes mínimes garanties d’èxit.
De totes formes, això és més aviat un indici del fet que, quan fa trenta anys es deia “o ara o mai”, potser sí que tenien raó. “O llavors o mai”.
Tal i com vaig dir a ahir pel facebook, una Dictadura només té un sol partit. Un país que surt d’una dictadura, en té normalment dos ( los liberales y los demócratas) entre d’ells España, i un país normal, amb tradició democràtica i tarannà llibertari ( de lliure) en té molts més. Tota la població si pot sentir representada, encara que sigui amb minories, però hi són tots o gairebé tots. Ací, l’error, és la Llei d’Hont, cal que els independentistes quan entrin al Parlament, de dos, tres, o més coalicións, plataformes o partits, canviïn aqueix sistema de recompte tant nefast. Recordo, a la campanya del primer “malaurat tripartit” per part d’ERC, ( únic partit que tenia possibilitats i parlava d’independència) els seus mítings, que per cert, me’n vaig perdre ben pocs, i recordo que sempre volien reformar la Llei electoral catalana. Un cop van seure a la cadira, ja no se’n va parlar mai més. Així és que jo penso naturalment, que seria millor una candidatura única, però també penso que Catalunya és un país sa, democràtic i llibertari.
Una abraçada Jordi.
La creació d RCat no es altre cosa que el intent de E.R. de que els vots de molts dels seus antics votants no retornin a CiU, desprès del pèssim ús que n’han fet amb els dos tripartits.
Ens podríem trobar que amb l’excusa de que RCat es d’esquerres, es reedités una nova versió del tripartit, que ara seria quatripartit, per tal de poder seguir tots amb la menjadora.
El volt independentista ha de ser pel Laporta, tot lo altre son sopars de duro.