L’anunci del primer ministre grec de convocatòria d’un referèndum perquè la població accepti o no el principi d’acord a què va arribar amb la Unió Europea (ja sabeu, un nou pla de rescat, amb condonació de part del deute a canvi de noves i dràstiques mesures d’austeritat econòmica) ha provocat l’ènèsima crisi de pànic. Les borses, sempre molt sensibles, han registrat una bona baixada.
No discutiré el dret del polític hel·lènic a consultar la seva població, és més, tant de bo es convoqués més sovint la ciutadania a expressar el seu parer (i no penso en cap lloc concret…), però l’arriscada aposta de Papandreu és d’allò més contraproduent. Ja ha provocat nervis bursaris, allarga el tempo de la solució de la crisi un altre mes i introdueix un nou factor d’inquietud: què passa si guanya el no? Es diu que la societat grega té dret a expressar la seva opinió sobre el pla. Sí, és clar, però també va ser la societat grega, amb responsabilitats diverses, qui ha enfonsat tot el país en el pou, del qual només sortirà amb l’ajuda de tot Europa, la societat de la qual (nosaltres) no haurem estat consultats en cap moment. És el problema d’arrel del continent, on cada estat conserva la seva plena sobirania per al que li és menester. Així no hi ha manera de fer una Europa unida.
La resolució de la greu crisi econòmica europea necessita, potser per sobre de tot, que els principals actors polítics i econòmics generin confiança, i la decisió grega no hi ajuda gens. Tampoc, tot s’ha de dir, el tractament que de les notícies econòmiques en fan (tots) els mitjans de comunicació. Em remeto, al respecte, a l’excel·lent article de Salvador Cardús a l’Ara d’ahir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!