L’advocat Anton Vives, al Diari de dimarts 26 de febrer, ha escrit un article titulat “Tarragona, capital provincial” que val la pena comentar.
El senyor Vives defensa la la província i la seva capital presentant-les com un exemple de modernitat, oposades a les vegueries medievals. Doncs jo opino que justament el que és antiquat i completament superat és aquesta concepció de “capitalitat”, entesa com una mena de jerarquia o de domini sobre un territori concret. El delaten determinades expressions del primer paràgraf: “nuclis de població que passaren a mans barcelonines” (Barcelona, horresco referens !), “Reus intentant sostraure la capitalitat a Tarragona” (Reus, la gran adversària!). Al contrari del que diu Anton Vives, la província sí que és una realitat carrinclona i espanyolista, decidida fa casi dos segles en un context polític i amb uns criteris tècnics molt diferents als actuals. Per cert, si la vegueria és de l’edat mitjana, li recordo al senyor Vives que la província (que significa “terra conquerida”) ve de l’època dels romans. En què estaria pensant Javier de Burgos quan va decidir adoptar aquesta denominació?
Però després d’esplaiar-se amb la bondat de les províncies i la perfídia de divisions territorials alternatives, el senyor Vives ens descobreix el seu verdader motiu de preocupació: l’oblit del nom de la ciutat, conseqüència del “ressentiment gairebé genètic contra Tarragona”. L’estèril victimisme, de nou. Demana al batlle defensar la capitalitat. I tant! Els 135.000 habitants de la ciutat hi estem d’acord, però la capitalitat no es defensa ni s’exerceix amparant-se en decrets vuitcentistes o en concepcions superades per la història, sinó treballant amb i per al territori, fent xarxa, establint complicitats amb les poblacions de l’entorn i fugint de baralles de campanar i de complexos d’inferioritat. Això sí que és modern.
[Imatge: Javier de Burgos; www.curiositat.cat]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!