Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

28 de maig de 2009
0 comentaris

La meva Champions

No sóc un entusiasta del futbol però segueixo amb molt interès la trajectòria dels nostres equips i especialment el Barça, pel que té de meta-esportiu. Tampoc m’agrada, ni per a mi ni per als altres, aquesta actitud d’apuntar-se al carro quan tot va bé (“la Copa és nostra!”) i després desentendre’s quan les coses van maldades. Malgrat tot, avui toca parlar del Barça i del seu històric (ara sí va bé aquest adjectiu) triplet, i afegir-me així a les dotzenes de blocaires que m’han precedit en aquesta agradable tasca.

* Un servidor va seguir la final de la Champions d’ahir amb algun desfasament multi-mèdia. M’explico. Les imatges me les donava Antena 3, els comentaris, el mestre Puyal a Catalunya Ràdio i, a més, sentia els gols i els patiments procedents, en viu, del bar de sota casa. Les tres fonts anaven desacompassades de manera que primer sentia Puyal cantar el gol, un segon després el veia per la tele i un altre segon més tard sentia l’eufòria de quatre pisos més avall. 

* Vaig acompanyar el visionat del partit de la manera més tòpica possible: menjant-me una pizza de xampinyons i bevent una cervesa a la tauleta del saló. Per cert, la cervesa era Moritz, la marca que pel fet de ser publicitada en català està rebent un cert boicot per part de la mateixa gent que no li fa cap gràcia que guanyi el Barça. Que els bombin, doncs.

* De la part pròpiament tècnica del partit no en puc parlar perquè, com queda dit, jo sóc d’aquest elevat percentatge de població que no entén què dimonis és un fora de joc per molt que li expliquin. Però no puc deixar d’esmentar dues o tres intervencions del defensa Piqué. Em van semblar decisives. No diguis eficàcia, digues Piqué.

* Acabat el partit, va ser la bogeria, amb l’habitual ració de clàxons i pirotècnia. Una bona colla va sortir del bar de sota casa i va començar a llençar petards. Un, amb una criatura a coll-i-bé i amb símptomes etílics va començar a cridar al mig del carrer: mi Bar-ça, mi Bar-ça!!!

* La tertúlia d’aquest matí, esmorzant amb els companys de feina (inclòs un periquito, que ha suportat amb bon humor la situació), ha servit encara per comentar la jugada: els crits de Pep Guardiola a Puyal, que es van entendre perfectament (“aguanta!”), les llàgrimes de Silvinho (que sembla ser que ja es retira), el destí d’Eto’o (que ja està amortitzat i que faran el possible perquè se’n vagi abans no es converteixi en un nou Ronaldinho) i la unanimitat d’opinions en torn de Cristiano Ronaldo (és un xulo, que sembla fet exprés perquè el fitxi el Florentino).

* De les derivades sòcio-polítiques, plumes més autoritzades que la meva desenvoluparan la qüestió, però no està de més recalcar aquesta injecció d’il·lusió i autoestima col·lectives que ha representat aquest equip de futbol pel nostre país i la seva gent. És l’hora d’extreure conclusions de tot plegat, i no és difícil de fer-ho per poques ganes que se’n tinguin.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!