Les aigües turbulentes

Si jos fos espanyol i d’esquerres estaria bastant contrariat, decebut, fins i tot emprenyat amb l’esquerra espanyola, a la que probablement hauria confiat el meu vot. Ja fa molts anys que dona motius per estar-ne, de contrariat, decebut i fins i tot emprenyat, però el darrer ens el va donar abans d’ahir, amb l’aprovació de la denominada “llei trans”. Plenament convençut de la necessitat de protegir, respectar i normalitzar, en qualsevol societat, la realitat trans, no puc estar d’acord amb alguns dels punts més impactants i innovadors que la llei introdueix, cridats a produir més problemes que les solucions buscades i conseqüències no volgudes, com ja estan exposant veus autorizades i com suggereix el sentit comú.

Les innovacions d’aquesta llei tenen com a fil conductor la despatologització del que tradicionalment sempre n’havíem dit transsexuals i ara també transgènere, concepte més ampli que l’anterior introduït com a resultat de les aportacions ideològiques de la postmodernitat, és a dir persones amb una identitat de gènere diferent a l’assignada en néixer (tècnicament, disfòria de gènere). Aquesta realitat, considerada tradicionalment una patologia mèdica, és avui acceptada com una manifestació més de la complexa realitat sexual, física i psicològica de les persones, objecte de respecte i normalització. Però aquesta necessària despatologització ha dut els legisladors a obrir excessivament el ventall de solucions a què la casuística s’haurà d’enfrontar. Dos exemples.

Primer, el canvi administratiu de sexe o de gènere (aquí és indistint) serà a partir d’ara un tràmit tan senzill com demanar-ho al Registre Civil, que en un termini breu de temps resoldrà se suposa que favorablement. No sabem amb quin criteri podria denegar una petició que no va acompanyada de cap mena de document, exigència o condició: només la voluntat del sol·licitant. Això originarà, portat a l’extrem, situacions incòmodes o molt difícils de gestionar en àmbits ben diversos. Ja s’han començat a apuntar alguns, bàsicament en tots aquells on perviu la divisió física entre persones, herència del sexisme secular: les competicions esportives, les presons o els lavabos públics. No hauria de ser així.

Segon, un menor d’edat no només podrà accedir igualment a aquest canvi legal sinó també a les seves derivades clíniques i farmacològiques i com en l’anterior cas, tampoc caldrà prèviament cap informe mèdic, psicològic o de qualsevol altra mena. No ho puc trobar més contraproduent: un menor d’edat, és a dir, algú que encara té la seva sexualitat en formació i que, per dir-ho en termes col·loquials, encara no té les coses clares, no pot donar aquesta mena de passes potser irreversibles. I ja que parlem de menors, compte amb els pares que s’oposin o es resisteixin a aquests canvis, perquè la llei també preveu sancions en aquests casos, sota l’etiqueta de “transfòbia”, un concepte que pot acabar esdevenint un autèntic comodí on encabir-hi qualsevol decisió, fet, escrit o opinió verbal sospitosos de contradir l’esperit de la llei. Una nova inquisició, petita però inquietant, s’està formant imperceptiblement.

Com se sap, la llei ha produït notables estira-i-arronsa entre les dues forces del govern espanyol, en part causades pel rebuig provinent, qui ho havia de dir, del feminisme diguem-ne oficial o de tota la vida, que ha vist com la norma desvirtua o dona una nova dimensió als conceptes “sexe” i “gènere”, amb conseqüències difícils ara de preveure. Sense anar més lluny, les tan discutibles normes de les llistes electorals paritàries (amb l’obligació de ser formades tant per homes com per dones, vulguis que no) es veuran violentades a l’hora d’aplicar-se, amb la inclusió de persones que hauran fet algun “tràmit administratiu” de darrera hora com a recurs per presentar-se com a candidat. Caldrà veure si en aquests casos la invocació al frau de llei com a recurs per impedir-ho serà suficient.

Deia al començament que, si fos el cas, em sentiria profundament decebut i enganyat perquè aquesta llei és un exemple més de la deriva de l’esquerra espanyola les darreres dècades: incapaç de liderar i tirar endavant, no sabem si per porucs o per ineptes, una sòlida i decidida política d’enfrontament als grans poders bancaris, empresarials o mediàtics causants en part de les profundes desigualtats i injustícies de la societat espanyola, prefereix dedicar temps, esforços i recursos en qüestions menors (que no dic que no tinguin també la seva importància) i fer-ho a més d’una forma ben potinera.

Fem una juguesca: per quan la primera modificació de la llei tans?

[Imatge: freepik.es]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!