Les aigües turbulentes

Cau a les meves mans, ordenant paperassa, un exemplar de Cambio 16 del 1985. L’obro a la tun-tun i, casualitats de la vida, parla d’uns fets calcadets als que avui són notícia. A saber, el ministre d’Economia d’aleshores, el socialista Solchaga (*), traspassava a les autonomies el gros lot de la reducció del dèficit públic, que l’economia del moment demandava. No cal ni dir que es van produir grans esgarips autonòmics liderats per Pujol, mentre els bascos, amb Arzallus al davant, s’ho miraven des de la galeria despreocupadament.

Han passat exactament vint-i-set anys i la situació és la mateixa amb una diferència: ara hi ha un estadi polític superior, Europa, que determina (o hauria de determinar) el gran full de ruta de l’economia. Atenció a un fet. Mariano Rajoy es va permetre ahir, en nom de la sobirania espanyola, la xuleria de fixar el dèficit públic en el 5,8 % i no en el 4,4 % que li marquen les institucions europees. Dèficit que, alhora, el revertirà en les comunitats autònomes, inclosa aquella (una de les nostres) que ja fa temps que està fent els deures en aquest sentit amb gran contestació popular (amb part de raó, per cert).

Aquest és el gran problema dels catalans. Espanya, per molt integrada a la Unió Europea que estigui, pot fer el que li dongui la gana, sabent que no li passarà res. Nosaltres, en canvi, no podem fer el mateix i hem d’acabar obeint mesellament els dictats econòmics de Madrid, a afegir a l’eterna sagnia fiscal. Catalunya necessita fer com Espanya: fixar-se el dèficit públic que més li convingui a partir de la seva situació financera, sense haver de tenir en compte altres territoris. D’això se’n diu sobirania i com més aviat aconseguim un estat independent, millor per a tothom. Una altra cosa és que la gent no ho sàpiga, no ho vulgui veure o no ho entengui. Que de tot hi ha.

(*) Carlos Solchaga és aquell que va dir que “Espanya és el país on és més fàcil enriquir-se en poc temps”. Molts li van fer cas i mira com ha acabat tot.