Les aigües turbulentes

Definitivament, aquesta és la societat de la imatge: si et veuen, ets; si parles, escrius, estudies, treballes, decideixes, fas o desfàs però no et veuen, no ets. Coincideixen en el temps diverses notícies que hi tenen a veure.

Primera, el grup de Podem et altera al Congrés espanyol ha protestat enèrgicament perquè se’ls han assignat uns escons “lletjos”, cap a dalt de l’hemicicle, el galliner, com si diguéssim. Els seients són igual de còmodes i estan equipats amb els artefactes electrònics corresponents, la vista del conjunt de l’hemicicle és tant o més interessant que els que seuen a la part baixa i el fet d’estar situats a les altures no els priva, òbviament, de cap dret que reglamentàriament tinguin assignat, però… quan les càmeres televisives captin imatges del saló de plens, els seguidors del de la cueta no seran prou visibles: potser gens, i si no et veuen, no existeixes, i si no existeixes, no et votaran. La dictadura de la imatge.

Segona, la sucursal a Catalunya del mateix grup, Podem, està queixosa amb els seus companys de coalició al Parlament perquè “no són prou visibles” a les rodes de premsa que ofereixen periòdicament a la canallesca. Sembla que hi ha larvat un conflicte que podria desembocar en el trencament de Catalunya Sí que es Pot, que aquest és el nom del grup, amb gran alegria de sectors polítics ben diversos tant d’aquí i com d’allà. Resumint, és igual el que hagin de dir a la premsa, el que volen és xupar més càmera. La dictadura de la imatge.

Tercera, un conegut torero no ha tingut altra pensada que penjar a Twitter una foto d’ell torejant un brau i agafant la filla de mesos en braços. S’ha de ser animal (ell, no el toro). Les crítiques i reaccions que ha suscitat el fet, del tot lògiques, s’han produït perquè la imatge s’ha fet pública a les xarxes socials. Quantes vegades s’han fet aquest tipus d’imprudències però no s’ha pogut evitar? Moltes, però no hi ha hagut constància gràfica per escandalitzar-se i denunciar-ho. De nou, estem sotmesos com a societat a la dictadura de la imatge.

L’actualitat és una font inesgotable d’exemples d’aquest tipus. Començaríem i no acabaríem. Ja no vull entrar en el recent debat de com han d’arreglar-se els diputats o en el dels comentaris despectius contra algunes diputades (duguin jaqueta mostassa o samarreta amb lemes alternatius), però tots ells van a parar al mateix lloc: la sobrevaloració de la imatge, és a dir de les aparences.

[Avui aquest bloc fa nou anyets, sembla que fou ahir el primer apunt, però no; imatge: www.20minutos.es]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!