Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

8 de setembre de 2021
0 comentaris

La Diada Nacional de quina nació?

Les administracions públiques no acaben de trobar mai el diapasó pel que fa als cartells publicitaris o de festes i celebracions. Són un clàssic els de les festes majors: entre l’obsessiva cerca d’originalitat, el volgut allunyament de tot allò que recordi tradició o èpoques passades i la intervenció gairebé inquisitorial de la correcció política, els cartells amb què els nostres ajuntaments ens recorden que s’acosta el dia del sant patró (o de la santa patrona, siguem paritaris) deriven en carn de polèmica, motiu de desaprovacions de tota índole o, directament, són ignorats pel conjunt de la ciutadania.

L’any que, ves per on, el cartell de la festa major de Barcelona d’enguany (“la Mercè” com diuen ara) era raonablement acceptable, fins i tot per tiquis-miquis com jo, és la Generalitat la que es treu de la màniga un cartell de l’Onze de Setembre que, com se sol dir, no hi ha per on agafar-lo. No parlo del més cridaner, un text amb una coma que sobra. Parlo del disseny en si, dels seus colors tristos, de la seva tipografia poc atractiva o del tractament de la figura de Pau Casals. I parlo sobretot de les seves mancances. Potser la més trista és la de la paraula Catalunya (si exceptuem el logotip de la institució). Sobta en una il·lustració pensada, precisament, per commemorar la Diada Nacional de Catalunya i no la de cap altre país, però casa bé amb el sentit del text triat: som fulles de l’arbre de la humanitat, res de nacions, d’identitats territorials o de pobles singulars. És una passa més en l’aigualiment de la nostra consciència nacional en el magma del cosmopolitisme, tant atractiu en la teoria com despersonalitzador en la pràctica.

No hi ha dubte que els autors intel·lectuals últims del cartell són els mateixos que els que van dissenyar la recargolada presa de possessió del president Aragonès, segadores incloses. Els mateixos que, amb cartells o actes com aquests pretenen, segons ens diuen, eixamplar la base i compartir lluites. Em sembla que els destinataris no es donaran per al·ludits, mentre que els que sí que formem part de la base, alguns de tota la vida, sí que ens toca el voraviu que es prenguin aquesta mena de decisions que només desdibuixen la nostra raó de ser.

Així que ja ho sabeu: som fulles de l’arbre de la humanitat. El temps dirà si som les fulles seques fent sardana, les fulles per tapar vergonyes, les feuilles mortes de Jacques Prévert o què.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!