Les aigües turbulentes
Bloc personal de Jordi Casadevall Camps
La coalició independentista ha fet llenya
Qui hagi tingut la paciència de llegir atentament aquest bloc els darrers anys, sabrà que jo no sóc un entusiasta de la unitat de l’independentisme, entès com un fetitxe a adorar, i encara menys de coalicions muntades depressa i corrents a base de calculadora. Des d’aquest punt de vista, l’excusa formal que s’ha adduït per explicar el fracàs de l’acord (la manca material de temps per parlar-ne en detall) és plausible i jo estaria conforme amb el resultat de l’intent.
Dic estaria perquè, en les actuals circumstàncies sí que crec que hagués estat desitjable una coalició entre Solidaritat, ERC, Reagrupament i Laporta (les CUP són “ranxo apart”, com diem a casa). Raons? L’entusiasme des de l’Onze de Setembre (un suflé que convé que no baixi) sumat als capricis de la legislació electoral hagués donat com a resultat que la coalició estelada (quin nom li haguéssim posat?) s’hagués situat com a segona força al parlament, trencant definitivament l’statu quo de l’època autonomista i dificultant la majoria absoluta de Convergència (que ja ens veiem a venir que començarà a donar allargues a tot).
Sembla plausible que no hi hagi temps per negociar unes llistes i un programa, però és que això no és veritat. L’autèntica raó del fracàs de les negociacions és un altre, i ja l’anem sabent mica en mica: llocs a les llistes, vetos a segons qui, tacticisme de curta volada…
És realment frustrant. Volíem un castell de gamma alta i no són capaços ni de seleccionar els grallers.
[Imatge: Colla Jove dels Xiquets de Tarragona; www.tarragonaradio.cat]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No vull acusar ningú, ni disculpar ningú!
Un pol entre ERC, Rcat, Solidaritat, Cup enfront de Ciu hauria mogut aquesta darrera coalició a més independència.
Si dic això a gent més lúcida i potser més experimentada que jo potser sense dir res de més del que s’hagi de dir m’haurien respost amb un somriure entre desconfiat i sorneguer.
Tot està per fer i tot està per fer! És difícil avançar cap a la independència i la primera i més gran dificultat som nosaltres mateixos.
Fer el pol aquest hauria representat deixar definitivament Ciu al marge?
Torno a repassar el llibre “Perestroika” i miro les icones d’aquell moment, Gorbachev i Ieltsin. Només el temps posarà les coses al seu lloc, i mostrarà els Gorbachev i Ieltsin catalans.
Es traurà de veritat, Mas, les sabates grans amb que jo el vaig catalogar en un dels meus escrits recents i es posarà la sabateta de cristall?
Sabrà, Mas, veure’s revestit de la Dignitat i de la legitimitat sobirana del Poble Català amb dret inalienable a un futur de plena llibertat de Catalunya com aquell Arquebisbe anglès anomenat Becket i serà lúcid per veure’n la urgència i la contundència necessàries, i serà més fort que els lobbys que avui promouen la submissió de Catalunya?
Serem lúcids, els catalans, per saber i votar a qui hem de donar la nostra força perquè condueixi amb encert i promptitud el necessari i desitjat Procés Constituent de l’Estat Català Independent.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció
Però, … catalans, fem que no ens caigui a sobre la desidia dels déus, el pes tràgic del destí advers. Transformem el fracàs en victòria, carreguem-nos d’esperança a contracor … “ho tornarem a intentar” com sempre ho diu Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció.
Fa pocs dies escrivia, al blog del BIC, aquest post que adjunto avui. M’hi vaig descuidar “la unitat dels independentistes” signe de respecte per l’anhel de sempre dels catalans, l’anhel que es va fer palpable en la darrera gran manifestació de l’11 de setembre.
És fals que sigui la darrera oportunitat. Jo, els catalans hem de seguir lluitant sense defallir per assolir aquesta fita: “la unitat de tots els independentistes”.
La meva esposa, ara mateix, al comentar-li que ha fracassat aquesta darrera intentativa, em diu que aquesta desunió no és tan greu, que les mitges no són mai plenes, que a efectes d’acumular vots sí que és avantatjos anar units.
Hi ha quelcom més important que tot plegat i és el testimoni de la fidelitat a l’Anhel que com ja he dit es va manifestar aquest darrer 11 de setembre.
Per què no som més intel·ligents? Per què no lluitem una vegada més contra l’impossble? La nostra causa, el nostre objectiu, la nostra responsabilitat prou que s’ho val!
Estudiem entre tots aquella aposta de Josep Castany, Director General de Catalunya Acció, el que ell anomena “Coalició per un sol dia” i amb un reglament intern marquem quina seria la divisió establerta pel segon dia. Aleshores els capdavanters de cada partit podríen defensar da cara en fora els seus planteigs.
Presentar-nos separats amb la malèfica llei de Hond serà garantia de fracàs i gran pèrdua de força, i quedarem en mans de Ciu com si tan sols fossim titelles. Sempre igual! Ai las!
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.