Les aigües turbulentes

Escapadeta de cap de setmana a Vitòria. La capital alabesa és una ciutat de mides humanes, polida, silenciosa (després explicaré perquè), sembla que molt ben gestionada i, segurament, amb un nivell econòmic superior a la mitjana. Una petita Brussel·les, tant per ser capital funcionarial de moltes administracions com per patir un clima variable i imprevist. Fa tres dies hi va nevar, avui fa un fred perfectament suportable. El sol i el chirimiri s’alternen amb molta facilitat.

Arribo en tren, deixo una estació amb un edifici sorprenentment anodí i enfilo el carrer Dato, via peatonal que l’enllaça amb el centre i a través de la qual arribo a l’hotel. La tarda la dedico a visitar una exposició sobre trens, principal motivació de la meva excursió a Gasteiz. La base de la mostra és el basco-navarrès, un tren de via estreta que unia Vitòria amb Estella i que avui és ja només un entranyable record… i una via verda, clar. Fotos, pel·lícules, maquetes, bitllets o documents relacionats amb aquell mitjà de transport tant popular com útil s’exposen al costat d’altres peces sobre un tren diametralment oposat: l’Orient Express. Costat per costat, hi ha una reproducció a mida natural d’un vagó del primer, amb els seus seients de fusta, i d’un del segon, amb les taules luxosament parades a punt pel refrigeri. Sempre hi ha hagut classes.

Al sortir de l’exposició i com a complement prenc el tramvia (a sota). És idèntic al de Bilbao, i igual de silenciós i integrat al paisatge urbà. Aquí les vies i les catenàries no molesten, com sí que passaria a la Diagonal de Barcelona segons alguns llepafils. Ni barrera per ningú, ni impacte visual, ni perill pels vianants, ni res de res: un mitjà de transport perfectament adaptat a les necessitats de la mobilitat de la població en una ciutat que ha apostat decididament per les persones, per les bicicletes, pel transport col·lectiu, per les zones verdes i per la sostenibilitat, cosa que li ha merescut el títol de Green Capital, que exhibeix amb orgull allà on té ocasió de fer-ho.

El vespre vitorià em reserva una experiència inesperada. Resulta que avui (3 de març) es commemoren els 42 anys dels assassinats de Vitòria, que tant van colpir la societat en plena transició espanyola. Assisteixo al final de la concentració que s’ha format a la plaça de la Virgen Blanca (la plaça de Catalunya d’allí). El cant de l’Eusko gudariak precedeix una encesa de bengales i l’exhibició d’una pancarta amb les cinc víctimes d’aquella tragèdia. Campanades a morts.

Dedico el matí de diumenge a una visita més estrictament turística en grup i de la mà d’una guia oficial. Ens endinsem a la part més antiga i elevada de la ciutat on ens esperen insospitats motius d’interès: una enorme catedral sempre en obres (n’hi ha una altra de més moderna a prop), esglésies i palaus renaixentistes, el Museu del Naip (d’aquí és la famosa casa Fournier, proveïdora de pràcticament tots els jocs de cartes que coneixem) i, al seu costat, un altre d’Arqueologia. Ens ensenyen un matxet, exposat a la via pública, amb el qual els polítics d’altres èpoques es comprometien a que els tallessin el coll si incomplien els juraments. No es va haver d’usar mai… També ens expliquen com funciona allò del Celedón (a l’esquerra, estàtua), aquell ninot que cau suspès d’un cable a l’inici de la festa major i que es transforma en un figurant de carn i ossos a qui la multitud ha de tocar perquè, segons diu la llegenda, això possibilita lligar durant les festes. El pobre actor perd dos quilos amb l’experiència, segons afirma la guia.

Abandono Gasteiz el migdia de diumenge. La seva gent es dedica a fruir de la festa d’una forma envejablement plàcida i rutinària. Passeja pels seus carrers lliures de cotxes i motos, omple les terrasses i les tavernes per potear o prendre una cervesa o frueix de la molt acreditada gastronomia basca en multitud de restaurants. No, no m’han pagat res per parlar-ne bé. És que la ciutat és així.

[Imatges: sientealava.com, gasteizhoy.com, vitoriaenunclic.com] 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!