Les aigües turbulentes

Tal com pronosticaven les enquestes, Zohran Mamdani ha estat elegit alcalde de Nova York. Ja tenim tothom fent lectures simplistes d’una notícia bona o dolenta, favorable o desfavorable als interessos de cada qual. La progressia d’aquí i d’allà, entusiasmada amb un personatge adornat d’algunes facetes que el fan, a priori, atractiu: jove, socialista, immigrant, pertanyent a una minoria religiosa o de missatge fresc i directe. Passarem per alt considerar l’extrema joventut com una virtut, sinó més aviat el fet que això el connecta amb un sector de la població perpètuament desentès de la política, i menys de l’oficial o convencional. El sector oposat, trumpistes i adlàters, han corregut a disparar contra ell l’artilleria més pesada possible: que si és musulmà i, per tant, vés a saber què més, que si és comunista, que si és antisemita… Simplificacions que només reforcen estereotips i idees preconcebudes i que, naturalment, comprem a ulls cecs a aquesta banda de l’oceà.

No crec que el triomf de Mamdani, ampli i inapel·lable, tingui un trasfons bàsicament ideològic com pretenen els esquerranosos nostrats. Caldria analitzar en detall les seves propostes programàtiques i inserir-les en el context en què vol portar-les a terme, exercici que naturalment ningú no ha fet, fora de destacar la seva preocupació per la problematica de l’habitatge novaiorquès que traslladem mimèticament a la nostra realitat, sense el més mínim esforç de situar-nos mentalment en una altra societat, una altra economia i en un altre país. Més aviat diria que la victòria electoral obeeix a un vot a la contra o de protesta. Nova York, sembla i ho és, sociològicament molt distant del que representa Trump i el seu món: una gran metròpoli cosmopolita i multicultural, innovadora i inquieta, on factors com la religió o la tradició cotitzen poc. És lògic suposar que els novaiorquesos es decantin per algú mínimament amb cara i ulls i políticament prou independent i que els serveixi de contrapès o potser de mal menor. Si a sobre connecta bé amb el votant mitjà (xarxes socials, bona comunicació) millor m’ho poses. Els no prou convençuts però malgrat tot anti-republicans deuen pensar que el temps amansirà el jove ugandès, i el seu possible extremisme, de forma o de fons, agrement criticat pels trumpistes, s’anirà diluint en un mar de pragmatisme i real-politik com acostuma sempre a passar.

Potser l’etiqueta més cridanera de Mamdani sigui la de “musulmà” o “islàmic”, factor que el beneficia o el perjudica, segons parers ideològics de cada un. Conforme passin els mesos, es vegi més el seu tarannà i es valorin amb més coneixement de causa la seva gestió i decisions, serà el moment que tothom es mulli en la qüestió. A veure si el fet de ser musulmà significa ser un retrògrad i un sospitós amb vincles amb grups terroristes com afirmen alguns: de moment ha comparegut a la celebració de la victòria electoral acompanyat d’una única dona (que sapiguem) no especialment tapada com si faria (millor dit, fa) alguna diputada catalana. Veurem també si intenta imposar alguna xària o alguna altra norma de contingut religiós: ja us dic jo que no ho farà. Pensar-se que és el mateix un musulmà fet a sí mateix a Estats Units, la terra de les oportunitats, que un immigrant arribat a Catalunya, el regne del subsidi i dels imams descontrolats, és no entendre res.

No s’ha destacat tant una altra faceta de Mamdani, com és la de no dependre de l’aparell, de les cúpules o de la disciplina del partit sota el qual presentà la seva candidatura, el Demòcrata. S’ho va treballar ell sol, a peu de carrer, amb els seus mitjans, amb les seves pròpies idees i propostes. Fa un any se li pronosticava un 1 % de vot i ha acabat guanyat per més del 50. Tota una lliçó per a aquest racó del món, on càrrecs, funcions públiques, feines i feinetes són aconseguits prèvia fidelitat canina a un o uns “líders”, al seu torn cooptats pels que remenen les cireres. Mamdani deurà poc o gens a ningú. Tindrà les mans relativament lliures per portar a terme les seves propostes, d’altra banda sempre discutibles. Una altra cosa és que es deixi influir primer o comprar després, i passi a engruixir una llista de decepcions. Si això fos, els novaiorquesos tindran l’oportunitat de triar algú altre i aquesta vegada sí encertar-la. Són les regles del joc.

[Imatge: foto Getty Images, bbc.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!