La ràdio-despertador de casa va decidir ahir deixar de complir definitivament amb les seves obligacions tècniques i m’he vist obligat a substituir l’aparell si vull llevar-me a l’hora que em toca.
Entro a una botiga xinesa de “tot a cent” i m’atenen simultàniament dues noies:
– tenen despertadors?
– …?
– tenen despertadors?
– des-per-ta-dós?
– tienen despertadores?
– ah! despertadores! sí!
Opció A: per a un xinès, el català i el castellà són dues llengües diametralment allunyades l’una de l’altra. Opció B: tothom s’adreça als xinesos directament en castellà. Premi, heu guanyat.
La resta de l’episodi ha tingut un moment graciós:
– cómo lo quiere, bueno o sencillo?
– lo quiero de cama… – se m’ha ocorregut dir
No rigueu. Algun dia, fabricaran despertadors de dutxa o de cadira, però abans que això passi, els despertadors “de llit” dels “tot a cent” es vendran i es compraran en català. Fem-ho possible?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquesta batalla diària per poder expressar-nos amb normalitat en català és una guerra de guerrilles en tota regla. Guerrilles de soldats sols i estalviant-nos totes les coses lletges de la guerra, això sí. Si en recopiles gaires més en podries fer un llibre. Jo ho he pensat moltes vegades. Salut!
Hi sé d’un cas, que no és així. a prop de la facultat d’empresarials de Barcelona (la de la Diagonal) hi ha un bar que l’atén un matrimoni oriental (crec, però no em feu cas, que filipins) entre ells hi parlen, lógicament, la seva llengua, però a mi em van atendre, sense haver parat boca, en català.
una flor no fa primavera, però sóm nosaltres, amb bones maneres, qui els hi ha de fer veure que aquí en parlem quelcom diferent del castellà.
Jordi Casadevall té raó. Fem-ho possible, doncs!